Eixonar

Eixonar és una altra paraula genuïna l'ús de la qual s'està perdent. Per això ahir, quan anant a Palamós a veure el fill d'una amiga que havia nascut, vam passar prop del Pi d'en Xana i varem veure que tenia una branca eixonada, vaig pensar que la frase: "el Pi d'en Xana s'ha eixonat!" feia un bonic joc de paraules.

El Pi d'en Xana vist des del camí que ve del Figuerar

El Pi d'en Xana amb una branca eixonada.

El Diccionari Alcover Moll dóna diversos significats a la paraula eixonar, però a l'Empordà l'he sentit també amb el significat de desprès, o que ha estat vençut pel pes.

Definició de l'Alcover-Moll:
EIXONAR v. tr.
|| 1. Collir olives agafant les branques amb el puny i tirant cap avall (Empordà, Ripollès); cast. ordeñar.
|| 2. Llevar les fulles d'un arbre agafant les branques amb la mà i resseguint-les cap avall (Empordà, Costa de Llevant, Vic, Lluçanès, Vallès); cast. deshojar. De sos abets descomunals... un terbolí infernal ne treurà la gran part... llençant-los a dreta i esquerra, torçuts, malmesos i aixonats, Verdaguer Exc. 18.
|| 3. Passar la mà closa pels brins o brancons d'una planta per llevar-ne els grans, les flors, etc. (Empordà, Plana de Vic, Garrotxa, Vallès, etc.).
|| 4. fig. Llevar una cosa qualsevol, adherida a una altra, passant la mà per aquesta (Empordà). El nedador... amb unes quantes fregades de mà s'eixonà la mullena que li regalava per braços i cames, Ruyra Pinya, i, 21. Vinga maurar-li els braços, eixona que eixona, perquè les sangs es remoguessin, Ruyra Pinya, ii,226.
|| 5. refl. Ajupir-se (Gironès).
|| 6. Deixar-se anar per una corda avall, escapolir-se (Vallès).
    Fon.: əʃuná (or.).
    Etim.: desconeguda. Oiva J. Tallgren en Neuph. Mitt. xiii, 173, proposà derivareixonar del llatí ūnus, ‘un’, però ni per la forma ni pel significat és explicable tal etimologia (cf. Meyer-Lübke REW 9075). Leo Spitzer en Zschr. r. Ph. xl, 216, proposà com a origen de eixonar un mot català aixó diminutiu de aixa; però tampoc no es veu il·lació semàntica entre aquest aixó i eixonar