Ahir hi va haver una passada de gegants al municipi alt-empordanès de Vilaür. Quan escolto aquest nom, Vilaür, em venen a la memòria velles vivències de la meva infantesa quan, amb escassos dos o tres anys vaig anar a l'escola maternal del carrer Coll i Vehí, amb les senyoretes Teresa, Rosa, el primer any, i amb la senyoreta Vilahur, el segon any.
La senyoreta Vilahur tenia una classe que, per la meva mida, em semblava immensa, decorada amb un piano, qua avui es troba a l'entrada del Mundial, al Passeig Marimon Asprer. Damunt del piano hi recordo una guardiola en forma de cap de "negrito" destinada a recollir caritat per a les missions de l'Àfrica. Aquella guardiola tenia un mecanisme pel qual, dipositant una pesseta en una mà del negret, feies palanca amb l'altre braç i tot aixecant el primer, s'empassava la pesseta per la boca.
Aquella guardiola i les enormes orelles de burro que feia posar als que no feien prou bondat, formen part dels primers records emboirats pel pas dels anys dels meus primers dies d'escola.
No és exactament el mateix "negrito" de la senyoreta Vilahur, però se li assembla molt.
2 comentaris:
Molt bé! Sempre és bo recordar velles tradicions, la memòria col·lectiva és molt important. Felicitats per l'article.
Salutacions
Jordi
Maca aquesta entrada Narcis.
A les monjes " A ca las madres" tambe del carrer Coll i Vehi, hi habia una guardiola en forma de xino, cada cop que hi tirabas una moneda et convertias automaticament en el padrí d´un xino. Si un dia vinguesin tots de cop a buscar el tortell del ram, la cua arrivaria qui sap on.
Salutacions.
Joan Coromina i Costa
Publica un comentari a l'entrada