La mina d'en Nadal

Fita situada al camí de la mina d'en Nadal (hi diu: Carretera particular de Pouplana y Bonet)

Estem parlant dels anys 1950, a l'entrada de la mina hi diu 1954 en una inscripció, l'avi Nadal , propietari de molta part de la muntanya, que incloïa els masos Vancells, Botxa i Vergeli, va intentar explotar una mina de plom que s'utilitzava per a la fabricació del vernís necessari per a la creixent indústria ceràmica de la Bisbal d'Empordà. De plom n'hi va trobar, però no en una quantitat suficient per a treure'n un rendiment aprofitable. Es va excavar una galeria que entra uns vint metres cap a l'interior de la muntanya des d'on se'n deriven dues més, una cap a la dreta i una cap a l'esquerra. Un pou intenta cercar una veta cap al fons de la muntanya i una obertura, avui esfonsada, però que es pot observar des de la part superior de la mina, obre cap al cel una nova obertura en forma d'embut. Decebut per no haver-ne pogut treure rendiment, va vendre els drets d'explotació a una altra empresa per veure si eren capaços de treure-hi el suc. Aquesta empresa va excavar-hi durant uns mesos fins comprovar que el mineral que s'hi trobava era insuficient per a garantir-ne el funcionament i manterir l'extracció.

Entrada de la mina de plom d'en Nadal

Avui les restes d'aquesta mina es troben en un camí poc transitat que mena des de la carretera de la Ganga, al'alçada del camí del forn del Vidre, a Sant Cebrià dels Alls, passant pel mas Vergeli, en un desviament a l'esquerra a l'arribar al camí de Notaries.


Mostra Mina d'en Nadal en un mapa més gran

Perquè als espàrrecs se'ls fa el cap gros?

Un espàrrec (asparagus acutifolius) amb el cap gros

Ha arribat la primavera. Estem en plena Setmana Santa. Molta gent se'n va de vacances amb avió a qualsevol lloc del planeta, amb vaixell o (ara que la crisi apreta) amb el cotxe o amb tren una mica més a prop. Jo no sóc gaire viatger -potser perquè coincidim poques vegades vacances amb la meva dona- i quan arriben aquestes dates m'agrada sortir als afores a collir espàrrecs aprofitant l'obligació diària d'anar a passejar el gos. Fa dies que en cullo i estico observant que a mesura que avança la primavera cada vegada hi ha més espàrrecs amb el cap gros. No és cosa d'ara. No us preocupeu. No és el canvi climàtic ni una ofensiva microbiològica internacional. Cada any passa el mateix des del meu record. I jo sempre em quedo amb el dubte: Aquest cap botarut es pot menjar? És el propi desenvolupament de l'espàrrec que el produeix? Hi ha algun insecte que hi ha fet els ous i s'hi estan desenvolupant les larves? Les formigues han anat a beure la dolça sava de l'espàrrec i amb el seu àcid fòrmic han produït una reacció de defensa? Com quan ens fem una ferida i ens hi surt una crosta...
En quan a si és consubstancial a la naturalesa de l'espàrrec jo diria que no. Hi ha molts espàrrecs que es desenvolupen amb normalitat fins arribar a la seva edat adulta com a esparreguera sense haver tingut mai el cap gros.
En quan a si es tracta d'una invasió de larves d'insectes, he de dir que he engrunat a consciència la punta grossa d'un espàrrec i -això sí, a simple vista- he estat incapaç de veure-hi res que no fos matèria vegetal.
Per tant, i havent observat que les formigues pugen i baixen dels espàrrecs amb assiduïtat i, moltes vegades, s'hi queden com si estessin xarrupant amb fruïció un dolç nèctar, crec que l'esgrossiment de la punta de l'espàrrec es deu a una reacció al·lèrgica d'alguns espàrrecs a la pessigada de la formiga, o bé a l'àcid fòrmic. És una teoria basada en l'observació. No he trobat cap estudi a Internet que hi aprofundís, i m'agradaria saber exactament perquè es produeix aquest fenòmen. Quedo malgrat la meva teoria, amb el dubte i dels espàrrecs que he collit avui en deixaré les puntes engrossides sense consumir, encara que sigui per pura prudència.

Actualització:

Avui 8/04/2023, en un any sec amb pocs espàrrecs i la majoria amb el cap gros, n'he mirat un ben de prop i amb bona llum  i hi he vist dues larves petites movent-s'hi. Així que, uns quants anys després d'escriure aquest post, he trobat el culpable de que als espàrrecs se'ls faci el cap gros: El crioceris asparagi  https://ca.wikipedia.org/wiki/Crioceris_asparagi

Aquest és el culpable dels caps grossos dels espàrrecs 

Rodalies i apagades

Ja no recordem gairebé els problemes d'apagades de llum a Barcelona de l'any 2007, amb la instal·lació de generadors a tots els barris afectats; ni les encallades constants de rodalies amb l'arribada de l'Ave a Barcelona, que ara es repeteixen amb la línia de tren de Barcelona a Figueres, que és la que usem els habitants de les comarques gironines, i que durarà fins que s'acabi la construcció de l'Ave fins la frontera vés a saber quan.

He trobat al Youtube aquest vídeo que per mí és una obra mestra de la caricatura de la situació de bloqueig de transports i de serveis que es va viure en aquell moment. De vegades va bé refrescar la memòria, encara que sigui rient una mica.

Avui fa 70 anys que es va acabar la Guerra Civil

Una data que ningú vol recordar, que no és cap festa ni es fa cap celebració, ni tan sols me n'hagués assabentat si no ho haguessin comentat al programa el Club de TV3. L'1 d'abril de 1939 es donava per finalitzada una guerra que havia començar gairebé tres anys abans amb un cop d'estat militar contra la República espanyola.



I és que els resultats de la guerra, malgrat l'alleujement inicial que va resultar la seva finalització, varen resultar tan nefastos com la guerra mateixa.

De la Viquipèdia he extret aquest article:

"S'ha calculat que mig milió de catalans van creuar la frontera, i si bé molts van tornar, altres s'hi van quedar o es van exiliar a Mèxic, van trobar la mort en camps de concentració o en la nova guerra mundial que estava a punt d'esclatar. Mentre els gendarmes francesos conduïen els soldats i civils cap els camps improvisats a les platges de Sant Cebrià i d'Argelers, el govern francès no estava preparat per a rebre un allau de gent, i tampoc no volia complicar les seves bones relacions amb els vencedors. Els refugiats van haver d'enfrontar-se a la fredor; l'hostilitat, el desconcert, la pietat o el rebuig gairebé col·lectiu d'un poble que el 1936 havia estriat un Front Popular^[57]. Sota la pluja, el vent, el fred, la neu, per la manca de queviures i de medecines, amb l'escampall d'epidèmies morien els refugiats. Sobretot el més febles, les criatures. ^[58].

A l'interior, les autoritats franquistes van cercar suports, complicitats i col·laboracions. Molts patiren el regust de la repressió: afusellaments, vexacions personals i familiars, espoliació econòmica, ciutadans de segona categoria, amb deures però sense drets. Es va incitar a la delació i a la denúncia, responent a la voluntat política d'implicar, directament o indirectament, el màxim de persones en la repressió: els uns perquè es beneficiarien de les depuracions, altres per satisfer les ànsies de revenja i altres per fer mèrits.

Així, els sospitosos de suport a la República que van restar al país, se'ls va enviar a les presons, com ara la Model de Barcelona o el Castell de Montjuïc, d'on molts sortiren amb la salut malmesa per sempre. Una vegada eren posats en llibertat, s'havien de presentar periòdicament a la Guàrdia Civil i no podien exercir cap càrrec públic. L'onada repressiva no va ser puntual, sinó que va tenir una dramàtica persistència, puix l'estat de guerra decretat el juliol de 1936 no fou derogat fins el 7 d'abril de 1948^[59].

Josep Maria Solé i Sabaté xifra en uns 4.000 els catalans executats a Catalunya. No foren més perquè molts es van exiliar^[60]. Els afusellaments dictats pel franquisme es van caracteritzar per la seva planificació sistemàtica: «calia executar arbitràriament per demostrar el poder i la força, per instaurar el terror fins al moll de l'os de la societat civil. Franco convertí Espanya en una caserna regida per la jerarquia, la disciplina i el tuf d'encens»^[61].

La llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939 i la de «Confiscación de Bienes Marxistas» del 23 de setembre del mateix any, van concretar que les propietats immobles, mobles i els recursos econòmics dels partits, sindicats, associacions, entitats, publicacions, emissores de ràdio serien espoliades, passant una part al patrimoni de diferents organismes del nou Estat i la resta seria subhastada. Els diaris d'esquerra van ser espoliats i van passar a formar part de la premsa del règim. Les persones exiliades, en alguns casos, van ser desposseïdes d'una part del seu patrimoni (cases, mobles, terres....). A les administracions públiques van ser depurades totes aquelles persones no addictes al règim i en el sector privat, l'exercici de certes professions liberals va ser també objecte de depuracions obligatòries en tots els coŀlegis professionals (advocats, metges...). A les empreses privades (bancs, fàbriques...) també es van dur a terme, però van dependre fonamentalment de la decisió de la direcció de l'empresa.

Tots els partits polítics i sindicats van ser proscrits i perseguits, la llengua i la cultura catalanes van ser prohibides públicament, arreu es va imposar una dura reacció social, i al carrer va irrompre una nova simbologia plena de banderes imperials i salutacions a la romana. Josep Benet i Morell va afirmar que el franquisme cercava «la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins l'Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural»

Altrament Franco va aplicar una política econòmica autàrquica que va mantenir l'Estat en una situació d'aïllament internacional i de subsistència estricta durant més d'una dècada^[63].