Sus scrofa - Nom científic sense discriminació de gènere

Segons la Viquipèdia, el nom del porc senglar prové del llatí porcus singularis, que vol dir 'porc solitari', 'porc que va sol'. Si bé és un animal molt sociable i en general conviu amb altres elements de la seva espècie, l'adjectiu singularis es refereix al fet que no forma part de la comunitat humana, com el porc domèstic.

El que és destacable, és el seu nom científic, sus scrofa, en què sus, significa porc en llatí i scrofa, significa truja, també en llatí.

No conec cap més espècie en que el nom científic estigui format a la vegada, per la denominació llatina del mascle i de la femella de l'espècie.

Podríem dir, doncs, que es tracta d'un nom científic sense discriminació de gènere.

De A.Savin -  FAL, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=65074239

Queixalot.

Sembla ser que la paraula catxalot segons l'article publicat a "Lo blòg deu Joan", prové del gascó 'cashalut', és a dir, proveït de cashaus -queixals-, per contraposició a les balenes, que tenen barbes. 

La grafia i pronunciació oficial catalana sempre m'havia semblat forçada. Flueix molt millor la pronúncia caixalot que catxalot. Tanmateix, una vegada coneguda l'etimologia del mot, em decanto per usar queixalot, tot i saber que aquesta proposta no passarà de ser un divertiment ni no prosperarà pas mai.

Foto de Gabriel Barathieu - https://www.flickr.com/photos/barathieu/7277953560/, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=24212362

Trussar - i perquè aquesta paraula té relació amb els brunyols de l'Empordà

 Sempre he sentit a dir que les vaques trussen, les cabres trussen, els marrans trussen.

Ho he sentit d’oïda, però no he vist mai la paraula escrita. Això m’ha portat de corcoll, ja que he pensat que havia d’existir, però que jo l’escrivia malament.

En el dicccionari he cercat la paraula escrita de mil maneres diferents “trussar”, “trossar” “truçar” “troçar” “trusar”, “trosar”... però no hi havia manera que encertés a trobar el significat que jo sabia, per coneixement popular, que tenia aquesta paraula.

Finalment ho he trobat i m’he tret un pes del damunt. 

La paraula correctament escrita és TOSSAR, i la definició que en dona el diccionari Català Valencià Balear elaborat per Mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll és la següent:

TOSSAR v. intr.

|| 1. Donar cops amb el tòs, amb el cap; es diu pròpiament dels cops que donen els animals banyegaires, i per extensió, de qualsevol cop violent donat amb el cap (Ripollès, Garrotxa, Empordà, Guilleries, Cardona, Solsona, Vall de Barravés, Organyà, Urgell, Ll., Camp de Tarr., Tortosa, Maestrat, Val.); cast. topetar. Toçar a la paret o donar del cap a la paret, Esteve Eleg. s 4. Cap acatat, com marrà que toça, Berga MT 125. Cabres que tossen, bous que pasturen, Moreira Folkl. 701

La paraula tossar deriva de tòs en l’acepció segona que li dona el mateix diccionari:

TÒS. 2. La part més alta del cap situada entre les dues banyes d'un animal boví, oví o cabrú (Ribagorça, Urgell, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. testuz. Y el toro brau se humilla ab tal mansesa | fins a portar un jou sobre del tòs, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.).

I doncs, perquè a l’Empordà li diem TRUSSAR i no TOSSAR, com correspondria en derivar-se de tòs. Dedueixo que a l’Empordà ha seguit una evolució semblant a la paraula BRUNYOL, que hi hem afegit una R respecta a la paraula bunyol estàndard. Així TRUSSAR (o TROSSAR)  hauria evolucionat semblantment que brunyol, afegint-hi una erra.

El que podria ser un bisont trussant (tossant) dibuixat a les coves d'Altamira (Cantàbria)

Jugar en castellà

 Darrerament llegeixo molt sovint per Twitter opinions de gent que es queixa perquè els nens petits juguen en castellà.

És cert, personalment he sentit els meus néts dir moltes paraules en castellà mentre juguen a determinats jocs. Amb d’altres no ho fan pas.

I quin és el motiu? No pretenc ser sociòleg però l’observació m’ha fet veure que ho fan per imitació.

I això és nou? És que les noves generacions que menyspreen la nostra llengua?.

Cal aplicar la famosa frase de Dante   reproduïda amb peces de ceràmica en un conegut cafè de la Bisbal?

Personalment crec que forma part del creixement i de l’aprenentatge dels infants.

No cal renyar-los per fer-ho però si fer-los veure que ho estan fent, perquè, segurament, ho fan de forma totalment inconscient.

Personalment puc dir que em va passar mateix. A la meva infantesa veiem les pel·lícules en castellà i quan jugàvem a pistolers (jo era dels que no jugaven a futbol...) imitàvem les paraules que havíem sentit al cinema «muere cobarde» «morderás el polvo» i, imitant els personatges, acabàvem parlant com ells mentre jugàvem.

Acabat el joc corresponent, però, la nostra llengua seguia essent el català, de forma totalment normal, per molt prohibida que estigués a l’espai públic i a l’escola, en aquells temps.

Avui en dia veig que imiten en castellà la «Patrulla Canina» (Pawn patrol) que veuen a les plataformes en castellà o qualsevol altra de les sèries o dibuixos de moda. Quan juguen a altres coses el castellà ja no l’utilitzen.

Jo no m’hi amoïnaria massa per aquest tema, tot i que evidentment, trobo que manca contingut audiovisual en català per als infants, i per als grans, a les plataformes, per normalitzar plenament la nostra llengua. Em fa pena veure que el petit progrés que s’havia assolit als anys 90 del segle XX s’ha anat esvaint i difuminant enmig de la gegantina oferta de lleure en castellà, sobretot a Internet i a les plataformes. Cal, però, fer veure als infants que ho estan fent i que ells mateixos en siguin conscients i ho reflexionin.

A mi, una nena de la meva edat em va demanar perquè parlava en castellà jugant (fins aleshores jo n’havia estat totalment inconscient, era simple imitació de personatges del cinema) Hi vaig reflexionar i em vaig acostumar a traduir al català els diàlegs de les pel·lícules, automàticament mentre jugava. Vaig aprendre a jugar a pistolers en català!.

Potser aquell comentari va ser un dels primers fets que em van fer prendre consciència de la llengua i de la importància de preservar-la. Cosa que, en la mesura de les meves possibilitats, sempre he intentat. (Ho saben bé els que m’envolten)

Instagram

Acabo d'afegir, a la dreta, un enllaç permanent a la galeria fotogràfica meva d'Instagram. Aquesta xarxa social pensada per compartir fotografies ha esdevingut molt més, des d'un expositor en que la gent es mostra al món, fins un repositori de propagandes diverses, on mecànicament passem una imatge darrera l'altra sense gaire esperit crític.

L'eina, però, segueix essent molt bona, al meu parer, com a expositor públic de fotografies a nivell mundial, amb uns indexats i una immediatesa que superen l'inimaginable uns anys enrere.

És per això que, a partir d'avui complementa aquest bloc, que requereix una dedicació literària més intensa.

Ja se sap que avui per avui es cerca la immediatesa, i el pim pam d'una fotografia requereix molt menys d'esforç que la redacció d'un text més elaborat.

Us deixo doncs, amb un enllaç permanent al meu Instagram per si us és de grat fer-hi un cop d'ull.

No vull deixar de banda el bloc, que ja té una història prou important, tot i que avui com avui no li dediqui gaire temps, però, tal com vaig fer fa un temps en què vaig posar l'enllaç del bloc a Instagram, ara faig el mateix en sentit invers.

La planta carnívora de l'Empordà

Navegant per Internet fa uns dies me'n vaig assabentar que el cardó (Dipsacus fullonum) té unes fulles que, a la seva base, s'ajunten, formant un dipòsit d'aigua on hi moren negats petits insectes. Després de la pluja d'ahir he pogut observar aquest curiós fet en una zona propera al poble de Cruïlles. Les bases de les fulles, dipòsits plens d'aigua, tenien petits insectes morts que hi suraven.

Alguns científics consideren això un primer pas evolutiu cap a les plantes carnívores i defineixen el cardó com una planta protocarnívora, és a dir, en una fase evolutiva prèvia a convertir-se en planta carnívora. 

Sembla que no hi ha gaires estudis científics que analitzin si el cardó aprofita realment els nutrients dels animalets que moren en els seus paranys. (Alguns assajos han comprovat, dipositant larves de mosca en algunes plantes i en altres no, que les primeres feien més llavors que les segones, tot i que la planta creixia igual. De tota manera no hi ha encara prou estudis que puguin classificar aquesta planta entre les plantes pròpiament carnívores i desa la definició en protocarnívora.

De fet les plantes carnívores s'han adaptat a un medi pobre en nutrients on hi poden sobreviure gràcies als que extreuen dels animalons que atrapen. El cardó sol viure en terrenys rics en nutrients i no en necessitaria aquesta aportació addicional  extreta dels petits insectes. 

Realment, m'ha semblat, però una curiositat aquest fet i n'he fet algunes fotografies.

Reverteri

Diuen que cada dia s'ha d'aprendre una cosa nova. Aquesta setmana almenys n'he après una, Jo sóc un tiffosi de les paraules i gaudeixo abastament cada vegada que en conec una de nova.

Aquesta setmana, coincidint amb la finalització del carnaval i el dimecres de cendra, cercant informació sobre la coneguda frase llatina "Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris" (Recorda home que ets pols i a la pols tornaràs) he après que a Menorca utilitzen la paraula reverteri per a designar una persona magra i escanyolida. " I així ho defineix el diccionari Alcover-Moll 

"REVERTERI m.
Persona magra, d'aspecte migrat, escanyolit (Ciutadella).
    Fon.: rəvəɾtέ̞ɾi (men.).
    Etim.: pres del llatí reverteris de la frase litúrgica in pulverem reverteris, que es diu en la funció del Dimecres de Cendra."

Crec que la paraula reverteri podria ser candidata a ser emprada pel capità Haddock al costat de la famosa nyèbits catracròlics del mal rellamp

Prunes de sastre

Prunes de sastre

Fa molt i molt de temps no hi havia vendes per Internet, ni tampoc Internet, ni grans centres comercials, ni botigues de confecció, ni tant sols sastreries i modistes amb establiment fix -o molt poques- 

En aquella època quan arribava l'estiu, també arribava l'època en que a la majoria dels pobles hi ha la festa major. I per la festa major, tot i no poder comprar roba a l'Amazon ni a Inditex els fadrins de les diferents contrades volien anar arreglats a conèixer una pubilla el dia de la festa major.

Els sastres, doncs, es desplaçaven pels diferents pobles i viles i  cosien i confeccionaven, a domicili i a mida, les vestimentes de joves i grans per a l'anyal ocasió.

Es dona el cas que en aquesta època és també quan maduren unes petites prunes rogenques i aquestes prunes es solien oferir als sastres quan anaven a cosir a les cases.

És per això que a aquestes prunes se les anomena "prunes de sastre".

Així ho contava el meu avi, que es va plantar de sastre el 1918, tot i que, en aquella època ja no anava de poble en poble a confeccionar vestits, però així li van explicar a ell els més grans.

Bocassa

Fa uns quants anys, a la República Centreafricana, hi va haver un president que es va autoanomenar emperador (si teniu més curiositat podeu consultar la Viquipèdia) . Jo era molt jovenet, però recordo el rebombori que va causar tota la parafernàlia, imitant la coronació de Napoleó, en aquell país africà.

Aquell autoanomenat emperador es deia Jean-Bédel Bokassa.

Però no és pas d'aquell Bokassa, de que vull parlar avui, sinó de la bocassa que ens queda quan hem menjat una torrada sucada amb all.

Menjar una torrada amb all sempre és un plaer. És un dels meus esmorzars preferits: una torrada amb all amb una anxova o un tall de llom o pernil. No ho supera cap esmorzar d'hotel.

El problema és que acabat el plaer de l'àpat, comencen les molèsties: la bocassa que ens durarà unes quantes hores i que ens recordarà l'esmorzar. Més ben dit, ens farà desitjar haver menjat una altra cosa, perquè el regust d'all no té res a veure amb l'agradable sensació del moment de menjar-lo.

I... Com ho hem de fer per eliminar la bocassa?

El truc és molt senzill. Evidentment, davant del poderós all no hi ha cap remei 100 per 100 efectiu, però ens ajudarà a rebaixar la sensació de bocassa fins gairebé fer-nos oblidar que hem menjat all per esmorzar.

Cal agafar un parell de branquetes de julivert verdes, amb les seves fulles, tal com venen, i posar-nos-les a la boca. Les hem de mastegar durant un parell de minuts fins que quedin ben esmicolades. No cal que ens les empassem. Després podem escopir-les a la pica i rentar-nos bé les dents amb el raspall i el dentifrici, tal com ho fem habitualment.  El resultat ens permetrà continuar amb la jornada, com si haguéssim menjat un donut, però havent gaudit del gust de la torrada amb all, i havent-nos beneficiat dels beneficis saludables que té aquest bulb comestible.

I evidentment, el que va bé per la torrada amb all, també va bé per l'allioli

Un no és res, dos aguanten, tres fan foc.

Cada vegada que encenc la llar de foc recordo aquesta dita que deia el meu pare. Un no és res, dos aguanten, tres fan foc. El sentit és ben simple i literal, un tros de llenya solitari a la llar gairebé no crema. Amb dos trossos de llenya es pot fer una petita foguera que va aguantant el foc i el caliu però que escalfa ben poc. A partir de tres trossos de llenya ja es pot tenir una foguera consistent, que fa una flama respectable i pot escalfar de valent.

A partir d'aquí es pot extrapolar aquesta dita a d'altres situacions de la vida on la col·laboració de més subjectes fa que la tasca que es pugui dur a terme sigui més important i profitosa.