Tardor a les Gavarres

Pel fet d'estar poblada en la seva majoria d'espècies arbòries i arbustives perennifòlies, les Gavarres no són especialment conegudes pels canivs tardorals de colors esclatants, com altres zones poblades d'arbres caducifolis, com ara fagedes i rouredes.

No obstant, si ens hi fixem mínimament, en arribar la tardor, les Gavarres presenten tota una sèrie de detalls que les fan especialment agradables de visitar i de passajer-hi amb calma. 

Horari d'hivern

La matinada de dissabte a diumenge cal endarrerir tots els rellotges de les Gavarres i rodalies una hora.

És a dir, com que dormirem una hora més que els altres dies ens llevarem amb el sol més amunt (si està núvol serà igual d'amunt però no el veurem).

Com a contrapartida el vespre serà fosc a cap hora, si avui se'ns fa fosc cap a les set, a partir de diumenge cap a les sis de la tarda ja haurem d'endendre els llums.

Diuen que s'hi estalvia diners, però jo crec que el que guanyem el matí ho perdem el vespre.

Nyèbits de catracòlics del mal rellamp

Un article aparegut dient "Nyèbits de Catacròlics" a la Vanguàrdia referent a l'originalitat d'alguns insults en llengua catalana m'ha fet reviure les exclamacions del capità Haddock.

Sembla ser que el que dóna nom a aquest post el traductor de Tintin se l'havia reservat al calaix i no l'havia utilitzat mai.

L'originalitat deuria ser certa. Ja que el Google cercant "Nyèbits de catacròlics" únicament m'ha donat dos enllaços al mateix article que refereixo i un altre a un bloc que transcriu un escrit de 1988.

Després he observat que catracòlics apareixia en més pàgines, per tant entenc l'articulista de la Vanguardia ho deu haver copiat malament. Apareix una definició al Diccionari Català Valencià Balear

CATRACÒLICA (i ses variants catracòliga, catacòlica, catacòliga, catagòria). f.
Roba d'abric exterior llarga, com un capot, una capa, un jec llarguer, etc. (Cerdanya, Empordà, Vic, Mall., Men.); cast. casacón. Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa des vostros cossos, Ruyra Parada 53.
Fon.: kətɾəkɔ́likə (Plana de Vic, Empordà); kətɾəkɔ́liɣɛ (Puigcerdà); kətəkɔ̞́likə (Mall.); kətəkɔ̞́liɣə (Mall.); kətəɣɔ̞́ɾiə (Ciutadella).
Etim.: desconeguda. Potser procedent de categòrica, però no es veu clar el fonament semàntic immediat d'aquesta etimologia.

Nyèbits tampoc no ho havia sentit mai, i apareix al mateix diccionari amb la següent definició:

NYÈBIT m.
|| 1. Noi que va perdut pels carrers (Barc.); cast. golfo.
|| 2. Noi presumit i de poca vàlua com a persona física o moral (Empordà, Garrotxa, Bagà); cast. mequetrefe, petimetre.
|| 3. (en to despectiu) Noi qualsevol (Barc., Tarr.); cast. rapaz, mocoso.
|| 4. Ximple, mancat de seny (Empordà); cast. tonto.
|| 5. Home que no serveix per a res (Tortosa); cast. papanatas, espantajo.
|| 6. Nom que es donava als ciclistes els primers temps que corrien bicicletes (Barc.).
|| 7. Llautó (en el llenguatge dels drapaires i dels trinxeraires barcelonins).
Fon.: ɲέβit (or., occ.).
Etim.: incerta. Wagner Argot 75 relaciona aquest mot amb el fr. nepe, nèpe, ‘espècie de lladregot jueu’; Sainéan relaciona aquesta forma amb el mot fr. nièpe ‘vespa’

En fi. Tenim un insult original per a qui vulgui emular el capità Haddock. i una "traducció" perquè ho entenguem Nyèbit de catracòlic = Noi desmanegat amb abric llarg.
Llamp de llamps quines paraules!

Conserva

La serva (vegeu enllaç) és un fruit de tardor que resulta aspre al paladar a menys que es desi en palla que maduri durant un cert temps, d'aques acte se'n diu servar.

Serva en llatí es diu exactament igual "serva" i, ja que del llatí també prové la paraula "conserva", del verb "conservare", dedueixo que la paraula que utilitzem per a definir com tractem i desem els aliments perquè no es facin malbé està més que emparentada amb la manera com es tracten les serves abans de menjar-les, és a dir servant-les, o "conservant-les", del llatí "cum" i "servare" (quan servar)

Més explicacions del significat de "cum" en aquest enllaç.

Veimar

Cada any quan arriba la tardor i l'hora de recollir el fruit de la vinya, en comentar aquesta tasca entre les meves amistats m'he adonat que únicament la gent de l'Empordà i amb amb una certa experiència o tradició en el ram de la terra coneix la paraula "veimar". Tothom es sorpren en sentir-la. Es queden astorats com dient: "-On dius que has anat?

Després aprofundeixo un xic i me n'adono que ja pocs som els coneixedors d'unes paraules gairebé en extinció, fora del limitat món del seu ús a la nostra terra:

- Veimar (recollir el raïm, veremar, fer la verema)

- Samal  (recipient de fusta amb dues nanses per portar els raïms des de la vinya a la premsa)

- Pal samaler (pals llargs per transportar les samals entre dues persones)

- Follar (Trepitjar el raïm)

- Tramuja (Peça en forma d'embut que serveix per guiar la caiguda del raïm fins la màquina de follar)

- Maça (Utensili per compactar els raïms dins la samal.
- Tòria (Sarment, branca del cep)
- Cep (planta que dóna el raïm)
- Pinjoll (Penjoll, grup de raïms que pengen de la tòria)
- Gotim (o Botim) Porció d'un pinjoll de raïms.
- Sofrí -o Lluquet- (Peça allargada de tela impregnada de sofre, que serveix per consumir l'oxígen de la bota)
- Pipó (troç de branca de fonoll que tapa un foradet a la bota per a extreure'n el vi sense posar-hi aixeta)
- Tina (Recipient o dipòsit on es recull el most)
- Cescle (Cèrcol de ferro, antigament de castenyer o avellaner que lliga les fustes de la bota)
- Embotar (introduir el most a les botes)
- Veimella (ganivet corbat apropiat per a tallar els pinjolls de raïms, és a dir, per a veimar)
- Pesamostos (densímetre que medeix aproximadament la graduació que tindrà el vi a partir de la densitat del most.)

Compactant els raïms a la samal amb la maça

Alocs

Així com hi ha persones blanques i negres, rosses i morenes, amb els ulls marrons, els ulls verds o els ulls blaus, i ningú dubta que tots formem part de la mateixa espècie humana; així els alocs que floreixen a les vores i marges de polsosos camins i eixutes rieres en els mesos més calorosos d'estiu, també presenten flors de diferents colors: N'hi ha uns que presenten les flors d'un color blanquinós i n'hi ha -la majoria- que presenten les flors d'un color lila intens. Tampoc hem de dubtar que ens trobem davant de la mateixa espècie: Vitex agnus-castus

Ignoro d'on procedeix aquesta diferència de color, però dubto que es degui a la composició del terreny, ja que moltes vegades es troben a tocar els de flor blanca dels de flor lila.

Master en ortografia

Al poble d'Ultramort s'hi troben aquests "cum laude" de l'ortografia que s'han conservat com una mostra històrica des que varen ser escrits el segle XIX fins els nostres dies.

Pet de llop

Amb una alambor expremuda dels darrers ruixats d'aquesta primavera que està a punt de finir, aquest pet de llop, anomenat també quan el seu tamany és descomunal amb el nom de "pet de bruixa", ha aparegut com un gra al terreny argilós d'un camí de Vacamorta fent la competència a la lluna plena i a l'eclipsi ànunciat per avui a partir de quarts de deu del vespre.

Pet de llop (foto 1)

Pet de llop (foto 2)

Pet de llop (foto 3)

La flor de Núria

La típica flor que serveix de logo per a promocionar el Santuari de Núria, a la comarca del Ripollès, típica flor de muntanya anomenada Marcolic, o lliri morata (Lilium martagon) es troba també a les Gavarres en racons humits i ombrívols com la zona del Molí d'en Frigola.

És una planta bulbosa perenne que pot arribar a fer dos metres d'alt. Les flors són de color porpra rosat amb taques fosques, tot i que la del logo de promoció de Vall de Núria és de color groc...

Esparcet

A finals de la ja llunyana dècada dels seixanta i començaments dels setanta, metre agonitzaven les antigues formes tradicionals de micorpagesia de tres vaques munyides a mà, dos porcs engreixats amb restes, quatre conills, una dotzena de gallines rosses ponedores i tres vessanes de terreny llaurades amb rossam motivat a base de renecs, que sostenien una família; mentre els darrers matxos deixaven d'arrossegar els darrers carros amb el pengim-penjam de cordes a sota i les darreres tartanes cobertes amb tela que en un temps havia sigut blanca, mentre els darrers pals de paller autèntics aguantaven les darreres palles que negrejaven pel temps i que ningú mai més refaria, encara es podien veure pels camps de Vulpellac, d'Ullastret, de Peratallada, de Sant Pol, de Cruïlles... unes petites plantacions d'esparcet, destinades bàsicament a la sustentació dels conills casolans i que destacaven de l'entorn pel su color rosat-lilós.

Avui en dia l'esparcet (Onobrychis sativa) costa tant de trobar al Baix Empordà com els humils petits pagesos que el conreaven, substituït per plantacions subvencionades per la Unió Europea i els turismes rurals.

Per això quan, en algun racó perdut del Terraprim d'Empordà, entre Verges, Garrigoles i Vilopriu, encara veig lluir algun petit camp de color rosat-lilós el cor em fa un bot i com un boig dic als que m'acompanyen: - Guaita, esparcet!! No cal dir que poca gent enten la meva emoció.

Camp d'esparcet