Spaghetti Western

L'spaghetti western és un subgènere del western que deu el seu nom a una visió sarcàstica del cinema estatunidenc pels seus orígens italians.

Malgrat aquesta ironia, el gènere serà àmpliament reconegut i serà sotmès a plebiscit gràcies a algunes pel·lícules mítiques de molta qualitat. En efecte, al començament dels anys 1960, el western és en declivi abans que la influència de realitzadors com Sergio Leone li insuflin una nova joventut.

Un dels màxims exponenets en quant a les bandes sonores és Ennio Morricone.

Sempre quan visito el Montgrí, pel camí que porta des de Bellcaire d'Empordà a l'ermita de Santa Caterina, veient el paisatge, recordo els Spaghetti Western i em ve aquesta fantàstica música d'Ennio Morricone a la memòria.

Fins i tot de vegades em sembla veure els indis apareixent per damunt del penyassegat.

La importància de la bona ortografia

Un diari seriós i professional com el Diari de Girona, en la seva edició del 28 d'agost de 2010,  ha caigut en un error d'aprenents en el món de la fauna i, sobretot, de l'ortografia. Ha anunciat la troballa, a Castelló d'Empúries d'un "bisó" americà, que es va refugiar sota d'un cotxe abans de ser capturat.

Evidentment no es tracta d'un bisó americà, "Mamífer artiodàctil del gènere Bison, del grup dels bovins, de cos robust i de cap gros, amb un gep voluminós a l’esquena"

sinó d'un visó americà, "Mamífer carnívor del gènere Mustela, de la família dels mustèlids, de color burell i pell molt valuosa, que viu en estat salvatge, fent el cau prop de l’aigua, i en granges de cria "

El 1895, Oscar Wilde publicava la comèdia titulada "The Importance of Being Earnest", que nosaltres la coneixem amb les traduccions catalana "La importància de dir-se Ernest" o castellana "La importancia de llamarse Ernesto". La importància de dir-se visó o bisó canvia totalment la notícia, perquè no és el mateix trobar un gegantí ungulat corrent pels carrers de Castelló d'Empúries, o una petita bestiola que es refugia sota d'un vehicle. Sort que la notícia del diari va acompanyada d'una fotografia que esmena parcialment l'error, en altre cas veig els castellonencs corrent a refugiar-se del "bisó".

Llamecs

Quan de petit hi havia alguna cosa que no m'agradava el meu pare em deia "ets un llamec", i "s'ha de tenir el ventre de gitano".

L'expressió llamec no l'he tornat a sentir mai més, ni tan sols l'he dit mai als meus fills, potser deu estar extingida o en vies d'extinció. És per això que avui vull dedicar-li un emotiu petit record.

El Diccionari Català-Valencià-Balear (l'Alcover-Moll) conté la paraula llamec o llamenc, amb la definició: "Delicat i triat en el menjar; que li agraden poques coses, només les més fines".  Evidentment, quan no volia, de petit, menjar alguna cosa i m'ho recriminaven amb aquesta paraula, a mi em sonava com un insult, no com un adjectiu, tot i que normalment un insult sol ser un adjectiu que no ens agrada.

L'expressió tenir el ventre de gitano, evidentment volia dir que s'havia de menjar de tot, fent referència als gitanos itinerants d'aquella època que arreplegaven qualsevol cosa, bona o dolenta, que trobaven o que els donaven.

No s'ha de ser llamec, però tampoc golafre

Com que en veure aquesta imatge us quedareu amb ganes de veure el vídeo, aquí el teniu:

Els Metges (Sant Cebrià de Lledó)

A cavall entre l'Empordà i el Gironès, Sant Cebrià de Lledó, coneguda com els Sants Metges, forma part del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura des del primer terç del segle XIX. Era parròquia al segle XIII i el seu terme comprenia des del puig d'Arques (a Sant Cebrià dels Alls) fins a Santa Pellaia, i tenia una trentena de masos, ara gairebé tots deshabitats. És coneguda com els Metges perquè està dedicada a sant Cosme i sant Damià. S'hi accedeix per un camí forestal que surt de la carretera que va de Cassà de la Selva a la Bisbal, o bé per un altre que surt de la carretera entre Cassà i Llagostera. L'ermita ofereix una vista immillorable del Baix Empordà i de les Gavarres, i si es vol arribar al poblet veí de Santa Pellaia, allà es pot gaudir d'una vista de la plana de l'Empordà des d'un dels punts més elevats de les Gavarres.

Només una de les masies està habitada, can Cama, situada prop de l'església i restaurada en l'actualitat. És curiós el lledoner centenari que fa ombra davant d'aquesta casa, que converteix l'indret en un lloc privilegiat de repòs, també gràcies a la vista.

El 27 de setembre se celebrava, amb motiu de Sant Cosme i Sant Damià, un aplec que s'ha interromput diverses vegades en el temps, també anomenat l'Aplec de la Concòrdia, i que es va suprimir del tot a començament dels anys noranta. Diu una llegenda que aquest aplec va néixer perquè un rei volia aprendre a ballar sardanes, però empordanesos i selvatans no es van avenir sobre si el sistema dels uns o dels altres era el millor. El rei va convocar una assemblea en què es va acordar fer un concurs públic en què una colla de balladors provaria de convèncer els de l'altra comarca. El 27 de setembre es va celebrar el concurs, sense cap acord, i per aquest motiu aquesta trobada va continuar any rere any.

Extret de: EL PUNT 20/8/2010

Esquenes d'ase

Esquena d'ase al carrer Paral·lel de la Bisbal d'Empordà (font: Vilaweb)

Tot circulant per les nostres carreteres trobem una bona quantitat d'elements reductors de la velocitat per als vehicles (a part del trànsit espès del mes d'agost) amb els seus corresponents rètos indicatius. Com que la nomenclatura és diversa (esquenes d'ase, bandes sonores, bandes rugoses, ressalts...) els pobres viatgers que circulen per les nostres contrades amb un diccionari a la mà s'ho deuen passar fatal cercant tantes vegades paraules diferents per arribar a una mateixa conclusió.

Personalment, de forma naïf, havia pensat que s'havia d'arribar a una unificació de la nomenclatura d'aquests elements per fer-ho més entenedor als forasters (i als locals!), per això m'he posat a investigar per Internet el significat exacte d'aquests termes. La conclusió és que no es pot unificar, ja que cada nom dóna signifitat a un element tècnicament diferent i per tant no és el mateix.

Ha servit, però, per il·lustrar-me jo mateix i ara quan vegi un rètol que diu "ressalt" ja no pensaré que és el mateix qua quan en veig un que diu "bandes sonores" o "bandes rugoses"

L'explicació tècnica d'aquest elements la podeu veure, si hi esteu interessats, en aquest DOCUMENT de la Generalitat de Catalunya.

Tres unces de pernil dolç

En menys d'una generació és impressionant la manera com ha canviat la forma en que les persones utilitzem les unitats de pesos i mesures, adaptant-nos de forma irremeiable al sistema mètric decimal, que es va adoptar per primera vegada a França l'any 1791. Ja Jules Verne, en les seves magnífiques novel·les combina els sistemes mètric i el tradicional, indicant les distàncies amb metres, milles o llegües, de forma indiferent o combinada (o les dues formes seguides, perquè tothom ho entengui).

Tanmateix, fins als anys seixanta o setanta del segle XX a casa nostra en el dia a dia de les persones aquest sistema mètric decimal no va arraconar les altres unitats de mesura, almenys en moltes coses de la vida diària, com l'anar a comprar i el treball de la terra, tot i que, evidentment, sí que era allò que s'ensenyava a les escoles i que formava part de l'oficialitat.

Titulo aquest post "tres unces de pernil dolç", perquè en una recent conversa familiar, la meva germana m'explicava que havia demanat a la carnisseria aquesta quantitat de producte i la carnissera, que era de la vella escola, es va sorprendre i li va contestar que feia més de tres anys que ningú li demanava el permil dolç en unces.

En una generació hem passat tots a mesurar els pesos en grams i quilos i hem oblidat les unitats de mesura tradicionals emprades a casa nostra.

En poso un petit exemple:

UNÇA: Mesura de pes equivalent a 33 grams (per tant 3 unces eren aproximandament 100 grams)

LLIURA: Equivalent a 400 grams

TERÇA: Igual que una lliura, quatre-cents grams, però s'emprava a la peixateria

VESSANA: Mesura de superfície agrícola, equivalent a 2187 metres quadrats. (almenys al Baix Empordà)

QUINTAR: Mesura de pes equivalent a 41,5 quilograms

PAM: Vint centímetres aproximadament

GRAPAT: El que cap en una mà (tot i que no és una unitat científica de mesura s'usava en les compres de determinats productes)

EMBOSTA: És el que cap en les dues mans juntes

i molts d'altres que jo personalment ja no recordo haver utilitzat.

Reconec que s'ha avançat molt en l'enteniment entre les persones de diferents llocs amb l'aplicació del sistema nascut el 1791 i s'ha simplificat el càlcul de les mesures. D'altra banda, de vegades enyoro poder comprar "tres unces de pernil dolç" sense semblar un home de l'edat de pedra.

De soca-rel

Navegant pel Facebook m'ha arribat aquesta horrible imatge auditiva-visual. En tot cas qui l'ha dissenyat no és pas un català de soca-rel. (De pura cepa!! Valga'm Déu!!)

Corrandes de l'exili

Monument erigit en el Coll de la Manrella, el punt on el President Lluís Companys i Jover va emprendre el camí cap a l'exili.

Acabada la Guerra Civil, el bàndol que n'ha resultat perdedor emprèn un llarg i amarg camí cap a l'exili. Joan Oliver (Pere Quart) fa una íntima descripció dels sentiments que acompanyen els exiliats enmig del silenci del llarg camí.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa

Aquest poema va ser magníficament musicat per Lluís Llach. Aquí us el presento interpretat per la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz.

Eixam d'abelles

Eixam d'abelles a una finestra 17/07/2010

Eixam d'abelles a una finestra 17/07/2010 (2)

De vegades la natura ens sorprèn amb visites inesperades. Avui un eixam d'abelles ha sobressaltat el nostre carrer ocupant una casa d'uns veïns alemanys. Espero que quan arribin de vacances no trobin la casa "okupada" ja sigui perquè algun apicultor hagi aprofitat l'avinentesa i s'hagi apoderat del preuat eixam, ja sigui perquè les abelles hàgin marxat per la seva pròpia voluntat.

Quina és la muntanya més alta de les Gavarres?

Fa temps que se sap que, tot i que el puig més conegut de les Gavarres és el Puig d'Arques, avui famós per tenir instal·lat un radar meteorològic de dubtosa utilitat i de funcionament més que intermitent; el puig més alt és el del costat, dit Puig de la Gavarra per la majoria de la gent.
Avui consultant els mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya he tingut una sorpresa: Resulta que a una determinada ampliació del mapa apareix com a puig més alt el Puig dArques, atribuint-li una alçada de 535 metres. Quan amplies més la imatge apareix l'abans esmentat Puig de la Gavarra, amb una denominació que mai no havia sentit a ningú de la zona "Puig d'Aiguabona", amb una alçada de 533 metres, en aquesta mateixa ampliació de la imatge apareix el Puig d'Arques, però reduït a 532 metres, passant, doncs a ocupar el segon lloc en el rànquin d'alçades de les Gavarres.

Puig d'Arques 535

Puig d'Arques 532 - Puig d'Aiguabona 533

Quina imatge del plànol ens hem de creure?

Quin és el puig més alt de les Gavarres?

Algun dia ho aclarirem, de tota manera el més visitat i conegut segueix essent el Puig d'Arques. Tot i que avui hem après un nom nou: "el Puig d'Aiguabona" (Serà real?)