El Via Crucis de Can Colomer i la Variant de la Bisbal

L'Àngel Colomer davant de casa seva

Un veí de Cruïlles perdrà el negoci i la casa amb la construcció de la variant de la Bisbal

Una de les dues opcions es dibuixa per sobre de les seves dues propietats, mentre que l'altra només afecta l'empresa

DIARI DE GIRONA 7/9/2009

CRUÏLLES | ANNA TARRÉS El negoci i la casa d'un veí del terme municipal de Cruïlles tenen els dies comptats. I és que els dos traçats de la variant sud que es troben a exposició pública afecten les propietats d'aquest empresari del sector d'extracció d'argiles.
Per una banda, si el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (PTOP) de la Generalitat decideix apostar per l'opció sud 2, Àngel Colomer podrà salvar la casa, ja que el traçat d'aquesta carretera passaria molt a prop de la seva vivenda, però la podria conservar. Tot i això, les terreres de Vacamorta que té llogades quedaran inservibles per a l'extracció d'argila, perquè la nova via passa just pel mig dels seus terrenys. Per altra banda, en cas que el Govern decideixi executar la variant sud 1, la sort no haurà trucat a la porta de la família Colomer, perquè aquesta opció afecta plenament la finca de casa seva i els terrenys d'argila amb els quals se sustenta l'empresa.
"Fa tres anys que ho tenim tot penjat i l'Ajuntament no ens deixa fer res, perquè està pendent de la variant i de com afectarà el municipi", va explicar Colomer amb un to de desesperació, perquè, sigui quina sigui la decisió que prengui la Generalitat, veurà com el negoci familiar engegat fa 35 anys pel seu pare haurà de tancar les portes i buscar una nova sortida empresarial.
Des de fa un any, la seva família pateix un "malviure", ja que no es poden creure que "l'esforç, la dedicació i la suor" de dues generacions s'en vagi en orris d'aquesta manera i "sense poder-hi fer res, perquè ningú et ve a donar explicacions", va assegurar la germana de l'empresari, Dolors Colomer.
La impotència més gran va aparèixer aquest mes de juliol, quan van poder veure el projecte definitiu de la variant, ja que el traçat serà una de les dues opcions exposades.
De moment, l'empresa ja ha hagut de fer fora un treballador per la falta de feina i d'ingressos, però el futur d'aquesta empresa podria tenir els dies comptats. Ángel Colomer va explicar que fins ara extreia argila d'uns camps de Corçà, però que en quedar-se esgotats va buscar aquests nous camps a prop de casa seva, que tenen la "millor argila de tot Girona", un nou emplaçament que va quedar aturat pel projecte de la variant. "Ara ja tindríem els papers entregats a Medi Ambient i a Mines, però tot ha quedat parat" va concretar Colomer.

Des de març sense cobrar
Ell mateix va reconèixer que la crisi els ha fet mal i que han notat una davallada de feina "sobretot en els treballs petits, com els de lloguer de camions", problema que s'afegeix a la situació negativa de l'empresa. Segons va reconèixer Àngel Colomer, des del mes de març l'empresa està parada i no tenen cap mena d'ingressos provinents de les argiles. Aquesta situació i la seva durada condicionarà el tancament definitiu o no de l'empresa

Thomas Alva Edison

Thomas Alva Edison

Quan erem petits i anavem a l'escola ens va fascinar a la majoria un gran inventor americà, pare de les bombetes incandescents que ens han acompanyat des de 1879: Thomas Alva Edison
Avui s'ha inciat l'inici del seu desterrament (de les bombetes incandescents) de la Unió Europea. Diuen que gasten massa, que les hem de substituir per llums halògens, leds o fluorescents. La desaparició serà paulatina, però definitiva. Estic per anar-ne a acaparar un carregament per vendre-les als Encants en el futur, però me n'estaré. Vull només fer un petit homenatge a un gran home que ens ha il·luminat fins l'aparició dels nous sistemes que gasten menys kilowats.

La UE comença la retirada de les bombetes tradicionals El pla, que acabarà el 2012, preveu un estalvi d'uns 10.000 milions anuals i fins a 160 euros per llar A partir d'avui els productors deixen de distribuir les bombetes incandescents de més de 100 watts. Forma part d'un pla de la UE que retirarà gradualment les bombetes tradicionals amb l'objectiu d'aconseguir un estalvi energètic anual equivalent a uns 11.000 milions d'euros, entre uns 50 i 160 euros per llar. Al setembre de l'any vinent es deixaran de repartir les bombetes de més de 75 W, el 2011 les de més de 60 W i el 2012 les de 25 a 40 W. Els consumidors hauran de triar, d'ara en endavant, entre les bombetes fluorescents compactes de llarga durada (que gasten un 75% menys), les halògenes (que fan la mateixa llum que les incandescents però consumeixen entre un 25% i un 50% menys) i els LED. Aquest procés de substitució de les bombetes tradicionals, que es va acordar el desembre de l'any passat i es va ratificar el març d'enguany, s'inclou dins del conjunt de mesures per a un desenvolupament sostenible. De fet, a més de l'estalvi econòmic que suposarà prescindir de les bombetes tradicionals, també s'aconseguirà de reduir les emissions de CO2 en 15 milions de tones. Només utilitzen un 10% de l'energia que consumeixen Les bombetes incandescents, que existeixen des del 1879, només utilitzen el 10% de l'energia que consumeixen a il·luminar; la resta es perd en forma de calor. 'Les bombetes tradicionals són perilloses de canviar, no les pots tocar perquè cremen, i a més a més tenen una vida molt curta, aproximadament d'un any, un miler d'hores', assegura un expert de la comissió europea. Els consumidors hauran de pagar un preu força més elevat per les noves bombetes fluorescents compactes o les halògenes: si les incandescents costen ara uns 60 cèntims d'euro, les de nova generació surten per almenys dos euros però poden arribar a costar-ne fins a 10. Així ho va admetre ahir la comissió europea, que espera que els preus baixin a mesura que cada cop més europeus facin servir les bombetes noves.

Font: Vilaweb

Cuina d'estiu - Pollastre a l'ast a Can Padrés de Pals

Hem passat ja l'equador de l'estiu, que ve marcat a les nostres contrades per la màxima afluència de guiris i no guiris a Can Padrés, a Pals. A casa diem que l'estiu comença el dia que obren a Can Padrés i que l'estiu s'acaba el dia que tanquen a Can Padrés (apròximadament entre el 15 de juny i el 15 de setembre)

A El Punt, he trobat aquest article d'opinió que m'ha recordat el senzill àpat estiuenc de tants empordanesos i holandesos -sobretot- a les massisses taules de fusta de Can Padrés, també anomenat "els pollos"

Elogi del pollastre a l'ast honest

16/08/09 02:00 - imma merino email protegit

Creant-me unes expectatives de festa, sempre m'ha agradat menjar en restaurants i, encara que tingui moltes manies, en principi no menyspreo cap tipus de cuina: puc disfrutar des del plat més tradicional fins a la invenció més sofisticada sempre que el menjar em sembli bo i tingui el preu que em sembla just. Cada cop, però, menjo menys en restaurants i en menys restaurants. D'una banda, tinc la sensació que la cuina popular va acabant-se a mesura que els restaurants de poble fan menús urbans depriments i que els restaurants de muntanya tanquen o, en tot cas, deixen de ser-ho en canviar el seu emplaçament a un lloc on arriben els autocars. O potser és que ja han desaparegut totes les velles heroiques que remenaven a les cuines? Pel que fa a l'anomenada cuina creativa, hi ha restaurants boníssims, i no cal dir noms perquè són sabuts, però els seus preus els converteixen en un luxe poc abastable i massa excloent. No m'agrada fer comparacions entre la cuina i l'art, però els imitadors dels vertaderament creatius tendeixen a realitzar una còpia que també resulta caríssima. També hi ha els indefinits (ni tradicionals ni creatius, ni carn ni peix) i acostumen a ser decebedors.

Un altre tema, o potser és el tema del qual volia ocupar-me, és la degradació de la cuina als llocs turístics i, és clar, sobretot a la costa. Que allò que s'hi serveix en molts de restaurants passi per una menja resulta una ofensa. El seu preu, encara que aparentment sigui barat, és un robatori. Evidentment sóc injusta amb uns quants restauradors que intenten fer diners amb honestedat, enmig de tants que volen fer-ne sense escrúpols. També seré injusta aportant només un exemple, però el seu cas destaca dins d'un tipus d'oferta culinària que tendeix a ser immenjable: els pollastres a l'ast. A Pals, n'hi ha dos restaurants modèlics. No es compliquen la vida: la seva carta bàsica són els pollastres a l'ast, les patates fregides i una amanida simple. Ho fan bé i el preu és just. És una cuina clara, honesta, popular. Del 15 de juny al 15 de setembre, els tres mesos durant els quals estan oberts, sempre estan plens.

El Punt 16/08/2009

Divuit jutges d'un jutjat....

El PSC rebutja l'ús del català al Parlament espanyol

Els seus 25 diputats rebutgen signar, com PP, PSOE i UPyD, un document a favor de català, basc i gallec

Tots els grups del Parlament espanyol excepte PSOE (amb el PSC), PP i UPyD, van signar ahir una carta per demanar al president de la cambra baixa espanyola, José Bono, que recuperi la Fórmula Marín, és a dir, que permeti d'ús del català, el basc i el gallec en cada intervenció dels diputats. Ho van fer arran d'una iniciativa d'ERC, que recorda que la normalització de les llengües cooficials a la cambra permetria que es visualitzés "la voluntat de resoldre un dèficit difícilment comprensible en una societat democràticament madura on conviuen diverses llengües". El març d'enguany PP i PSOE (amb el PSC) ja es van aliar per votar contra una proposta similar.

La Fórmula Marín pren el nom de l'expresident del Congrés Manuel Marín que el 7 de febrer del 2005 va adoptar el criteri de permetre als diputats fer ús de les llengües cooficials a mode d'introducció sempre i quan traduïssin seguidament les seves paraules al castellà. L'experiment només va perdurar tres setmanes perquè el PP s'hi va oposar fermament i la impossibilitat d'un acord de consens va fer que el propi PSOE retirés el suport a la fórmula.

Ara el document està signat pels portaveus Josep Antoni Duran i Lleida (CiU); Josu Erkoreka (PNB); Joan Ridao (ERC); Gaspar Llamazares (IU); Joan Herrera (ICV); Francisco Jorquera (BNG); Ana María Oramas (CC) i Uxue Barkos (Na-Bai). Segons els grups signants, recuperar-la "contribuiria a exercitar la pedagogia a favor de la tolerància i la fraternitat intercultural".

Tots ells demanen a Bono que "mentre no s'assoleix un escenari propici per a la reforma del Reglament del Congrés", recuperi la Fórmula Marín que permetia fer servir el català, l'euskera i el gallec en una part de la intervenció dels diputats.

font: Racó Català

Aquesta voltació m'ha recordat la vella canço de la Trinca.....

DIVUIT JUTGES

N'era una reunió amb un cap de vila
i de regidors n'hi havia una pila.
Tralarala-la-la, que voten, que voten
Tralarala-la-la, per al català.

No ho sabria dir, si és que algún ho desitja,
si n'eren divuit o dotzena i mitja.
Tralarala-la-la, que voten, que voten,
Trolorolo-lo-lo, i voten que no.

Després d'anys d'ensopiment
torna a vibrar Barcelona,
doncs es pregunta la gent
perquè vol l'Ajuntament
tocar-nos allò que no sona.

Catalans aquesta gent
dient no, ha dit que si,
fotem-els-hi un monument
i ara que no ve d'aquí
que el pagui l'Ajuntament.

Com ha de ser el monument
si escolteu be us ho direm
seguidament:

A sobre d'un núvol tret dels pastorets,
i com si es tractés d'una estàtua romana,
i els divuit regidors despulladets
tots seriosos i ballant una sardana.

I allà a sota el monument, un jardinet
tot ple de mates d'alfals i cosconies
i que el cuidin i el mantinguin regadet
amb aigua del Manzanares tots els dies.

I per posar el monument
amb els divuit regidors
tenim el lloc escaient:
el carrer de Robadors.

I s'obligarà als coloms
a volar per sobre el lloc
que per molt que s'hi caguéssin
sempre fora massa poc.

Divuit jutges d'un jutjat,
divuit jutges d'un jutjat,
divuit jutges d'un jutjat,
divuit jutges d'un jutjat,
dient no, l'han ben... cagat ...

Lletra i música: La Trinca

Una reflexió sobre el nacionalisme lingüístic espanyol

Aconsello que dediqueu 40 minuts per escoltar aquesta conferència de Juan Carlos Moreno. Relament és molt bona:

L'he tret de:

http://www.kaosenlared.net/noticia/seis-mitos-nacionalismo-lingistico-espanol

CAT. Vídeo de la Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.

GAL. Vídeo da palestra a cargo de Juan Carlos Moreno com o título "A lingüística e o nacionalismo lingüístico espanhol", decorrida no quadro da Jornada 10 Anos de Filologia Catalá na UOC.

EUS. Hona hemen, Juan Carlos Morenok " La linguistica y el nacionalismo linguistico español"delakoaren hitzaldia eman zuen bideoa. Kataluniar filologia 10garren urtea, ihaurdanialetan, UOCen barruan eman zen hitzaldia.

Los seis mitos analizados y desmontados son:

1. El abolengo documental del español.

2. Las virtudes del castellano primitivo.

3. La conversión del castellano en español.

4. La dialectalización del castellano moderno.

5. El español como lengua común.

6. El español global.

El reientinc

Reientinc o pit-roig

Influenciat pel nom de la sèrie televisiva protagonitzada per un pastor alemany ultraintel·ligent vaig confondre durant molts anys el nom de l'ocell insectívor boscà, també anomenat pit-roig amb el nom del gos protagonista d'aquella sèrie (Rin tin tin).
Fins que, passats molts anys no vaig veure el nom de reientinc escrit amb totes les seves lletres, no m'en vaig adonar que aquells ocellets que, una vegada caçats amb ballestes, es menjàven fregits o a la brasa (o amb arròs a la cassola), tenien una grafia pròpia i diferent del nom del llest ca de les pel·lícules americanes.
Avui dia els reientincs estan ben protegits, fins i tot amb condemna penal per als infractors. No s'us acudeixi pas d'anar a parar ballestes!!!
D'altra banda, els reientincs són un dels ocells menys temerosos de l'home, i és habitual que en els esmorzars i dinades a bosc, s'acostin a la gent sense cap mena de por i acceptin gustosament menjar alguna engruna (això sí, de pernil, no pas de pa, ja que són insectívors)

El magnetisme de la cançó francesa

Si intento recordar alguns dels màxims components de la cançó francesa és possible que els que em vinguin al cap no siguin francesos o no tinguin orígen francès. El perquè d'això potser no té explicació. Avui també hi ha a Catalunya molts cantants catalans vinguts de fora o amb orígens forans. Tanmateix trobo curiós que els quatre primers components de la cançó francesa que se m'han acudit sense rumiar es troben dintre d'aquest grup. Hi han estat atrets pel seu magnetisme.

Georges Moustaki neix a Egipte al si d'una família grega originària de la illa de Corfú i es cria en un ambient multicultural (jueu, grec, italià, àrab i francès). Des de molt aviat sent entusiasme per la literatura i la cançó francesa.

Joseph Ira Dassin, conegut com Joe Dassin (5 de novembre de 1938, Nova York, Estats Units - 20 d'agost de 1980, Pape’ete, Tahití), fou un músic estatunidenc particularment conegut en països de parla francesa.

Dassin va néixer a Nova York, fill del director de cinema d'origen jueu Jules Dassin i de Béatrice Launer, virtuosa violinista d'origen hongarés. Va passar la seva primera infància entre Nova York i Los Angeles. Quan encara era molt petit els seus pares es van veure obligats a exiliar-se a Europa víctimes de la persecució anticomunista del senador Joseph McCarthy.

Charles Aznavour, nascut com Chahnour Varinag Aznavourian (París, 22 de maig del 1924) és un cantant, compositor i actor francès.

Fill d'emigrants armenis, va descobrir la seva passió pel teatre gràcies a ells. El seu pare, que era baríton, va néixer a Geòrgia i era fill d'un cuiner del tsar Nicolau II; la seva mare era filla d'uns comerciants armenis establerts a Turquia. Els dos emigrants es van conèixer a París el 1922. El matrimoni obrí un restaurant armeni, que era freqüentat per la bohèmia del teatre i en aquest ambient van pujar els seus dos fills. El pare d'Aznavour cantava cançons en el restaurant. Chahnour començarà la seva carrera com actor i cantant als nou anys i aviat emprarà el seu nou nom artístic: Charles Aznavour. El 1941 coneixerà a Pierre Roche amb qui formarà un duet.

Jacques Brel, nascut a Brussel·les, en una família d'industrials Catòlica flamenca, Jacques Brel era un nen, amb poc interès per l'escola, excepte per als cursos de francès. Interpreta peces de teatre com aficionat al si de la Franche Cordée , i el seu pare el fa entrar en en la cartoneria familiar, treball per al qual no sent cap il·lusió. Pensa molt seriosament sobre la readaptació professional, ja sigui com a criador de gallines, bé com a sabater, o bé dedicant-se a la cançó. Finalment va triar aquest camí.

Ne me quitte pas (Youtube)

El gat bornaix

Devia jo tenir entre 12 i 14 anys que anava a jugar a casa del meu amic Josep, al peu de les Gavarres. Un dels nostres entreteniments era dibuixar la senyoreta que ens feia més ràbia de la classe -me'n guardaré bé prou de dir el seu nom públicament- , penjar el dibuix amb una xinxeta en una escorça de suro i fer punteria amb l'escopeta de balins. Altres entreteniments que teníem era anar a collir naps que a cal meu amic donaven com a farratge a les vaques, fabricar barraques amb canyes i bruc, caçar bolets i fer algun xut a una vella pilota de cuir.
En aquest ambient vaig sentir a parlar per primer cop dels gats bornaixos. L'explicació que me'n varen fer era molt simple: són com els gats normals, però amb una cua més gruixida.
Tota la vida, fins fa ben poc, m'havia imaginat els gats bornaixos com aquell gat del conte de l'Alícia al País de les Meravelles, és a dir, un gat molt gros i amb una cua gruixuda.
Per cert, mai vaig veure cap gat bornaix tal com jo me l'imaginava. El que sí que havia vist durant les meves incursions pel dens bosc de les Gavarres eren esquirols, guilles, teixons, algun senglar fugisser, musteles i , algun dia en fosquejar, un animal pigallat amb una grossa cua anellada que vaig identificar com a geneta, tal com me l'havíen anomenat en els nombrosos reportatges d'animals dels que de petit jo n'era un autèntic fan -encara en sóc bastant- .

El gat bornaix va quedar en el fons del meu record com aquell animal, potser extingit, que mai no havia vist i que potser, mai no veuria.

Fins fa poc, uns cartells que anunciaven uns concerts de música alternativa que es farien al monestir de Sant Miquel de Cruïlles, em van obrir els ulls a la meva ignorància: Els concerts els anunciava una associació anomenada "El gat bornaix" i el dibuix que il·lustrava els cartells era: UNA GENETA!!.

Logo de l'Associació "el gat bornaix"

El gat bornaix tipus gat enorme de l'Alícia al País de les Meravelles amb el cap gros i la cua gruixuda no existia, no calia que el cerqués, el gat bornaix i la geneta eren la mateixa fera.

Gat bornaix o geneta

El que em sap més greu és que després del meu descobriment ja n'he trobat dos d'aixafats a la carretera. El progrés i la fauna no sempre són compatibles.

PD (afegiit el 2/2/2011)
La revista "les Gavarres" publica en el seu número 15 un escrit referent al "gat salvatge" anomenat a les Gavarres "gat bornaix", que desmunta tota la reflexió feta més amunt i torna a refermar la meva antiga creença. No tot està perdut!

http://www.gavarres.com/armari/appec:gavarres/2/15p_03_fauna1.pdf

Fins i tot he trobat imatges de gat salvatge a Internet (amb la imatge de gat bornaix que m'havien explicat de petit):

La petjada de Santa Caterina

Conta la tradició popular que els soldats romans -o sarraïns, mai ho he tingut clar- perseguien Santa Caterina per la muntanya que porta el seu nom, al terme de Torroella de Montgrí, seguint la ruta avui marcada pel GR 92 i que segueix l'itinerari de les capelles fins a la Creu, desviant-se després cap al Castell i cap a l'ermita de Santa Caterina.
En aquesta persecució, degut a l'empenta i a la força sobrenatural de la Santa, quedà la seva petjada marcada a la roca, essent visible encara en el dia d'avui.

Petjada de Santa Caterina


Mostra La petjada de Santa Caterina en un mapa més gran

POLSERES I MASCLETS

Les famoses polseres de l'Elvis Presley

La ignorància que els catalans tenim del nostre idioma només es pot comparar amb el grau de desconeixement que tenim d'aquesta mateixa ignorància. Qualsevol castellanoparlant d'arreu és capaç d'identificar el sentit de la parula "patilla". El fet greu és, però, que qualsevol catalanoparlant que es trobi dins l'àrea d'influència del castellà també entendrà ràpidament i immediata el significat d'aquesta paraula. La cosa és diferent quan sentim la paraula "polsera" -pronunciat amb "s" sonora-; aquí molts hem de fer un esforç, i molts ho identifiquen únicament amb sinònim de braçalet, però la definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho diu ben clarament POLSERA: PÈL QUE COBREIX UNA PART DE LA TEMPLA O POLS. Com que la ignorància arriba a nivells insospitats per nosaltres mateixos, posaré la definició de templa: "part lateral del cap, compresa entre el front, l'orella i la galta". És a dir: de POLSERA el 99'99 per 100 dels catalanoparlants en diuen "patilla", així, directament en castellà, però sense ésser-ne conscients. Personalment només he sentit dir amb naturalitat aquesta paraula a una única persona en tota la meva vida, un barber jubilat del carrer Ample de la Bisbal d'Empordà que ha conservat amb tota la naturalitat del món la utilització d'aquesta paraula, però que no ha arribat a superar la seva generació.
Una altra paraula d'aquestes que la immensa majoria dels catalanoparlants diem malament és MASCLET. Quants haurem d'acudir al diccionari per saber el seu significat!!: "MOTA DE PÈL ENMIG DEL MENTÓ". Tanmateix si haguéssim sentit la paraula en castellà "perilla" ràpidament ho haguéssim entès, tant castellanoparlants com catalanoparlants.

El masclet d'en Johnny Deep

Cal una urgent reflexió a nivell col·lectiu per la qualitat de la nostra llengua i el primer pas, encara és molt simple: ensenyar als nens petits el nom correcte de les parts del cos, cosa d'altra banda ben difícil quan els pares i ensenyants són (som) ignorants del seu (nostre) desconeixement.