dimarts, 30 de setembre del 2008

Fauna bisbalenca: rantells, caues i papibous

Els bisbalencs quan ens allunyem del nostre àmbit ens sorprenem sovint que paraules emprades amb absoluta normalitat a la nostra població sonin estranyes i fins i tot absolutament desconegudes a pocs quilòmetres de casa nostra. Potser  amb la mundialització, l'abundant immigració, els moviments de població i l'estandarització del llenguatge farà que aquestes paraules acabin morint fins i tot a la nostra ciutat.


-Rantell-

Rantell.- Fa pocs dies parlant amb un dels responsables del refugi de gossos de la Bisbal arran de la leishmaniosi (malaltia crònica que contreuen els gossos), la meva dona li va comentar que era transmesa per un rantell. Ell tot segur li va contestar: -No! -És transmesa per un mosquit!
Poca gent de fora de la Bisbal coneix que és un rantell, tot i que el Diccionari de l'institut d'Estudis Catalans recull la paraula, amb la simple definició de "mosquit". Una vegada al Delta de l'Ebre un rantell va picar la meva filla i l'al·lèrgia que tenia li va produir una forta inflor a la cara i l'orella, el metge del CAP, quan li vàrem dir que a la nena l'havia picat un rantell va estar apunt de trucar la policia i acusar-nos de maltractament de menors. Sort que es va aclarir la confusió!


-Caua-

Caua.- Una frase comuna a la nostra població per referir-se a algú que ha près molt el sol i està molt fosc és "Està negre com una caua". La caua, fa uns decennis coneguda sobradament a la Bisbal per ésser l'ocell que poblava el campanar, avui en dia és gairebé desconeguda, des que va ser foragitada pels coloms domèstics. El diccionari no recull aquest vocable, únicament recull la paraula Gralla, amb la definició: "Ocell de la família dels còrvids, d’uns 33 centímetres de llargada, de plomatge molt fosc amb el cap de color gris clar, comú als nostres camps, on vola en estols (Corvus monedula)."


-Papibou-

Papibou.- Papibou té dues acepcions, la primera com a insult o descripció despectiva, referint-se a una persona babaua i crèdula, aquesta primera acepció s'utilitza en referència a l'animal, fase larvària de gripaus i granotes (anurs) que es desplaça amb poca traça badant i tancant la boca i endrapant tot el que troba a l'aigua, que representa la segona acepció de la paraula. Aquesta paraula, "papibou" tampoc està recollida en cap diccionari, tot i que fa temps vaig  introduir-la a la Viquipèdia, però únicament com un dels sinònims de capgròs. Si cerqueu papibou a la Viquipèdia us adreçarà a capgròs.
L'orígen de la paraula papibou per referir-se a capgròs és confús, tot i que una vegada un company de feina originari de Celrà em va dir que allà en deien Cap de bou. ¿Qui sap si papibou, en els seus orígens etimològics és una evolució de cap de bou?
A Peratallada hi ha un Restaurant que porta el nom de Papibou, un nom que per als visitants forasters deu sonar a xinès. Una persona veient el nom papibou i el dibuix del rètol em va comentar que creia que papibou era un espermatozoide. (Sense comentaris)

Hi ha altres paraules locals curioses com ara "escanyagats" per referir-se al peix anomenat generalment espinós. (aquesta paraula també la vaig introduir a la Viquipèdia, perquè em sembla interessant que no es perdi).

Afegit 28/06/2015:
Sopant el dia de la revetlla de Sant Joan vam comentar el fet d'un gat que va caure de la finestra en intentar empaitar un girapedaç. Automàticament vaig pensar en aquesta entrada del blog i que la paraula en qüestió hi era absent. Se'n diu girapedaç a la Bisbal de l'ocell que en altres contrades és conegut com a falciot. 

dilluns, 29 de setembre del 2008

Qüestió de perspectiva.


L'abocador de Vacamorta amb les seves xemeneies de metà



La gran copa de merda s'alça davant la Torre Bisbal



Una de les acepcions del diccionari com a definició de perspectiva és  "conjunt d'objectes que des d'un punt de vista determinat es presenten  a la vista de l'espectador, especialment quan són llunyans". En aquest  sentit i utilitzant les tècniques de la perspectiva podem comprovar com  d'una copa, si l'elevem respecte als nostres ulls, en veiem el vidre o  el material de que estigui feta. En canvi, si l'abaixem, veurem el seu  contingut.
L'abocador de Vacamorta és com una gran copa aixecada davant els nassos  de la Bisbal d'Empordà, i per tant,els bisbalencs únicament en podem  veure el material amb que està feta: l'argila. Una gran muntanya  d'argila s'aixeca davant els nostres nassos i en veiem les seves  parets. Amb alguna olivera, amb algun camp de blat, amb algun -fixant- nos-hi bé- tros de plàstic negre que intenta impermeabilitzar  l'abocador industrial que ocupa una part important de la superfície de  la muntanya.
Tanmateix, si, tot passejant o tot curiosejant ens enfilem als bosquets  i camps que envolten l'abocador canviarem de perspectiva i veurem la  copa de la part alta amb tot el seu contingut i la seva gran capacitat  s'obrirà davant els nostres al·lucinats ulls. Aquesta és la imatge que  vull presentar. La gran copa de merda alçada en brindis al capital  davant dels morros de la Bisbal. I els bisbalencs no la veiem.
Qüestió  de perspectiva.

dijous, 25 de setembre del 2008

Tot és camí, tot és drecera, és l'Empordà...



Evidentment aquesta no és la tanca que he trobat avui a la tarda tot passejant l'Andy per la muntanya de Vacamorta, coneguda pel seu abocador industrial i per les terreres que nodreixen d'argila la famosa ceràmica de la Bisbal, però la tanca que he trobat m'ha fet essencialment la mateixa impressió. En un camí on feia temps que no hi passava, però que abans hi havia anat sovint a passeig o a caçar espàrrecs, hi he trobat una tanca de filferro amb dos grans avisos de "gossos perillosos" i "propietat privada, prohibit el pas". 
He reculat. Què vols fer-hi? Però de seguida m'ha vingut al cap la sardana l'Empordà amb la lletra que dóna nom a aquest post i m'ha fet l'efecte -com si no ho sabés o fos la primera vegada que ho veia- que l'Empordà ja no és el que era.



Sardana: L'Empordà

Autor de la Música: Morera i Viura, Enric
Autor de la Lletra: Maragall i Gorina, Joan


Cap a la part del Pirineu
vora els serrats i arran del mar,
s’obre una plana riallera,
és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s’hi va,
tot és camí, tot és drecera
si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà,
salut, palau del vent,
portem al cor content
una cançó!

Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es ‘nirà fent de germanor
una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor;
a dintre de la mar hi ha una sirena:
ell canta el dematí que el sol hi és bo;
ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, me fas neguit-.
Canta el pastor: - Me fas neguit, sirena-.
-Si sabessis, el mar com és bonic!
-Si sabessis, la llum de la carena!

-Si baixessis, series mon marit!
-Si pugessis, ma joia fóra plena!

La sirena es feu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya
fou l'Empordà.





divendres, 19 de setembre del 2008

Aquella olor de col·legi, rància ferum de llapis, de pell de taronja, i de pixum


Escola Maternal de la Bisbal c/ Coll i Vehí
Any 1965
Senyoretes Carme i Teresa

Nens, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Fila 1.- ?, Romaguera, ?, ?, ?, Borrell, ?, ?, ?, ?, ?
Fila 2.- ?, ?, Frigola, Mir, ?, ?, ?, ?, ?, ?, ?, ?
Fila 3- ?. ?. ?. ?. Mir, ?, ?, ?, ?, ?, ?, ?
Fila 4.- ?, ?, Ramon Solés, Borrell, ?, ?, ?, ?, ?, ?, de Miguel, Pagès
?, ?, Coll, ?, Narcís Bahí, Màxim Cels, ?, Miquel López, Joan Mateu



Curs 1969-1970

Professor: Josep Puig i Ferrer

Alumnes, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Fila 1.- Màxim Cels, Antonio Matés, Narcís Torroella, Josep Solés, Vicenç Cabello, Joan Serrano, Poquet, Joan Lorenzo, Josep Lluís Rey, Josep Subirana, Josep Pagès.

Fila 2,. Ramon Solés, Joan Mateu, Jordi Ametller, Bosch, Martí Dalmau, Josep Maria Aragonès, Mir, Narcís Bahí, Lluís Font, Albert Surià, Miquel López.

Fila 3.- Joan i Vicenç Torra, Palomero, Ramírez, Becerra,Gabriel Sabater, Manel Luque, Borrego, Genís Castillo, Figueras, Lluís Sais, Albert Lloveras.

Fila 4.- Coll, Joan Esteba, Pere Pérez, Jordi Avellí, Josep Aguilera, Àngel Piedra, Joan Aranda, Josep Gastal, Torres, Carmona.



Cançó

El meu col·legi

La Trinca

Ens posaven l´uniforme:
bata de ratlles
i ens penjaven la cartera
a les espatlles
i ens portaven a un col·legi
ple de finestres
on una banda de frares
feien de mestres.

Aquells de quaders de "deberes"
aquells plomiers,
aquells pupitres de fusta
amb dos tinters,
aquella sotana negra
amb una creu,
aquella bragueta, inmensa
de cap a peus.

Ens feien entrar la llista
dels reis Gots
a base de plantofades
i mastegots
i ens deien quina és d´Austràlia
la capital
i els formaven el Espiritu
Nazi-onal.

"Venid y vamos todos
con flores a porfía"...

"¡Que buenos son los padres escolapios!
¡Que buenos son que nos llevan de excursión!
¡Que viva España y su tradición
y los padres escolapios que nos dan la educación!"...

"De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera"...

Ells ens feien creure en Déu
mal que fós a cops de creu.
Aquell maig, mes de Maria
aquells rosaris,
aquell futimé d´estampes
i escapularis.
Aquell tancar-se en el wàter
tot el "recreo"
i aquell confessor que et deia:
"Quants cops fill meu?"

"Las manos sobre el pupitre"
l´hermano ens deia,
però ells de la butxaca
mai se les treia.
Que fóssim "puros y castos"
ens predicava,
mentres tot fent la ma morta
ens grapejava.

Aquella olor de col·legi,
rància ferum,
de llapis, de pell de taronja
i de pixum,
aquella paret davant,
aquells dos quadres,
i aquell Sant Crist penjat
entre els dos lladres.

dimarts, 16 de setembre del 2008

NOU SISTEMA OPERATIU

Aquest vídeo ens el varen passar en un curset. Vaig riure molt i molt. Avui l'he trobat al Youtube i m'he decidit de posar-lo al blog.


dilluns, 15 de setembre del 2008

"EL CASTELLÀ NO S'HAURIA D'ENSENYAR A LES ESCOLES DE CATALUNYA" ( J.C MORENO, CATEDRÀTIC ESPANYOL )


15.09.2008 - 08:13
"El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya" 
CARLES BELLSOLÀ

És madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat. 

En què consisteix el nacionalisme lingüístic? 
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització. 

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola. 
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana. 

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme? 
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altres. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament. 

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre. 
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició? 

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants. 
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya. 

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció 
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà. 

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística? 
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya. 

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya? 
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes. 

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit. 
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient. 

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. 
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista. 

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua. 
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa. 

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat? 
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més. 

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat? 
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries. 


dijous, 11 de setembre del 2008

dissabte, 30 d’agost del 2008

MÀXIMA SEGURETAT

Es ben sabut per tothom que les persones que s'acaben de treure el permís de conduir han de dur un adhesiu darrera el vehicle amb la lletra "L". Mai no he sabut què volia dir aquesta lletra "L". Ni quin significat pot tenir. Això sí, aquesta és una particularitat dels conductors que segueixen la normativa de circulació de l'estat espanyol. Humorísticament alguna vegada li he atribuït el significat de "Loco del volante".


A l'estat francès els conductors novells no han de portar aquesta "L" de desconegut significat, sinó que estan obligats a portar un adhesiu amb la lletra A de color vermell sobre fons blanc. Aquesta "A" té potser el significat d'"A"prenent? Ho desconec, però almenys sóc capaç d'endevinar-li una explicació.


També és ben sabut que el maneig dels productes radiactius requereix una professionalitat i una experiència provades per part del personal responsable degut a la seva perillositat i al risc extrem que pot ocasionar qualsevol distracció o manca de cura en la seva manipulació o transport.



Per això em va sorprendre tant veure a l'autopista que uneix Nantes amb Bordeus el vehicle que combinava els dos adhesius "Conductor novell" i "Transport Radiactiu". No em vaig poder estar de demanar a la meva dona que li fes una foto per poder donar fe i constància d'aquesta sorprenent contrarietat.



dilluns, 25 d’agost del 2008

TRANSPORT FLUVIAL

Acabem d'arribar d'un viatge a la Bretanya (Breizh en bretó) . La Bretanya és una terra antiga, verda i humida, on el mar, amb les seves enormes marees avança i retrocedeix de forma desorbitada per al que estem acostumats els mediterranis. Els rius són modestos però amb cabal suficient. A Bretanya no hi desemboca cap gran riu, però tanmateix els estuaris i les parts baixes dels rius bretons són plens de petits vaixells que els utilitzen de refugi a l'abric de les embestides del mar furiós.
Els rius i els canals han estat grans vies de comunicació i de transport de mercaderies a l'Estat francés des de temps antic.


CASTELL A QUIBERON (KIBEREN), SUD DE BRETANYA,
PROP DE CARNAC (KARNAG)




Els nostres petits rius mediterranis, assedegats d'aigua bona part de l'any han estat també via de comunicació i de transport durant segles. D'altra banda no ha estat l'aigua l'element damunt del qual han lliscat les mercaderies. Moltes vegades la sequedat de l'ambient ha fet que fos la mateixa llera del riu la que servia de camí dels carros que baixaven de la muntanya carregats de llenya o carbó.
Il·lustra aquest escrit una fotografia presa més amunt de la Font de l'Alzina, a Sant Sadurní de l'Heura, on uns profunds solcs s'esfonsen al llècol gris de la llera del Daró. Aquesta fotografia demostra dues coses. La primera és que el Daró ha estat via de transport de mercaderies durant molts anys. La segona és que el fet que els rius estiguin eixuts no és pas una novetat a les nostres contrades; en un altre cas la llera del Daró no hauria pogut servir de camí de carros durant el temps necessari perquè es formessin els solcs de la fotografia.



SOLCS PRODUÏTS PER RODES DE CARRO LLERA DEL DARÓ (SANT SADURNÍ DE L'HEURA)

dijous, 17 de juliol del 2008

PAÏSOS ESPOLIATS, CAPITAL PALMA

Reprodueixo aquesta notícia apareguda a Racó Català. És bastant interessant. En particular m'ha fet molta gràcia el mapa polític d'Espanya de 1854, que gairebé resulta calcat al que es deriva de la publicació de les balances fiscals ahir mateix pel Govern espanyol.
Dimecres, 16 de juliol de 2008 a les 20:00
Informa: Guillem
mapa_espoli_fiscal_espanya_petit_40.jpegJa tenim aquí les balances fiscals de l'Estat espanyol. Ha costat, i segurament les dades són encara més altes de les que han volgut mostrar, però el mapa de l'Estat espanyol que se'n resulta és molt indicatiu. Recorda força, amb l'excepció ficada en calçador de la Comunitat de Madrid, i amb el permís de l'Aragó, el mapa de 1854 fet per funcionaris espanyols que encara es guarda a la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquest mapa de 1854 divideix Espanya en tres zones, l'Espanya "uniforme o constitucional", la "foral" i l' "assimilada o incorporada".

Tres zones ben diferenciades, sobretot pel que fa al seu orígen i les imposicions fiscals que suporten. I és un mapa molt molt (però que molt) similar al mapa que es dibuixa arrel de les dades que el govern espanyol va publicar ahir sobre les balances fiscals. Illes Balears, Principat i País Valencià, per aquest ordre, són els tres territoris de l'Estat amb un dèficit fiscal alarmant. La intensitat de l'alarma va d'"extrema" (Illes, 14.2%!) fins a "alta" (PV, 6.3%) passant per "molt alta" (Principat, 8.7%). De Salses a Guardamar discutim sovint el nom de la cosa, la capital de la cosa, i molts altres matisos de la cosa. La meitat dels problemes ja ens els han "resolt" els espanyols, amb el certificat del seu govern: Països Espoliats, capital Palma.

mapa_espanya_1854_mitja_91.jpeg

Ironies a banda, potser molts dels conciutadans amb qui tenim -anava a dir el gust- la indiferència de compartir territori acabaran d'obrir uns ulls que molts ja hem obert fa temps, sobre la utilitat de pertànyer a Espanya. No cal ser catalanoparlant, ni catalanista, ni de cultura catalana, ni tenir res a veure amb el País Valencià, les Illes o el Principat, per adonar-se que pel sol fet de viure en un d'aquests territoris hom és discriminat econòmicament: pagarà més, rebrà menys, i tindrà menys serveis. Sense ser Espanya qualsevol d'aquests conciutadans, tots ells, tots nosaltres, pagariem menys, rebriem més, gaudiriem de més i millors serveis, millor qualitat de vida, més hospitals, escoles, ajuts, seguretat social, atenció mèdica, escoles bressol, educació, infraestructures, més diners per recerca i desenvolupament, investigació...

Cal remarcar l'esforç espanyol per encabir Madrid entre els territoris espoliats, com venint a dir que no, que ells no es queixen de ser més solidaris que la majoria de territoris de l'Estat. La broma del mètode càrrega-benefici, que carrega el 25% de la despesa del Museo del Prado a la resta d'autonomies de l'Estat, o que reparteix la inversió de Barajas entre tots els territoris de l'Estat -per posar només dos exemples-, presenta la Comunidad de Madrid com el territori més solidari. Aplaudiments. Amb el mètode de flux monetari (compareu els dos mètodes ací), tot i els beneficis que obté Madrid de ser la capital estatal (i tenir tota l'administració estatal), només aconsegueixen colar-la a la quarta posició. Ni amb els seus propis càlculs poden fer aparèixer Madrid a dalt. Alguna cosa deu voler dir. I al top 3, medalles d'or, plata i bronze, els de sempre. Els PPEE (Països Espoliats). Treiem Madrid del mapa, i les comunitats on el dèficit/superàvit és irrellevant (2%) com el cas de Múrcia. Què queda? Un mapa que ens és familiar.

mapa_espoli_fiscal_espanya_4.jpeg

Les reaccions a la caverna "constitucional" a la publicació de les balances no s'han fet esperar. Parlàvem ahir dels Ciudadanos, que des del Principat defensen continuar essent robats per l'Estat, amb l'excusa de que "això voldrà dir que som rics i per tant l'economia va bé". Sublim. Esperem que ho posin al seu proper programa electoral, i els vaticinem ja des d'ara, uns grans resultats.

Qui també ha saltat ha estat, com no, el president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara (PSOE), un dels territoris més beneficiats per la "solidaritat forçosa" de l'Estat espanyol (superàvit del 18%), que ha dit que la publicació de les balances fiscals "no té cabuda a la Constitució", i ha avisat que el seu govern regional combatrà qualsevol "actuació" que se'n derivi. En general la reacció a l' "Espanya uniforme" del mapa de 1854 és que les balances s'han publicat "per la pressió dels catalans" que volen condicionar el futur nou finançament autonòmic. Ho van insinuar a Castella i Lleó, i també a Andalusia, on Javier Arenas (PP) deia que espera que "ningú no faci demagògia ni victimisme" amb aquestes dades (!!). Coincidia amb ell el vicepresident de la Junta d'Andalusia José Antonio Griñán, que afirmava que les dades "demostren" que Andalusia s'ha autofinançat (eh?).

El govern de les Illes Canàries ha subratllat que aquest territori es troba entre les comunitats que més diners reben de les arques estatals "per la seva llunyania". Toca't el que no sona. Per la llunyania... i les altres Illes de l'Estat espanyol, capital Palma, no estan lluny? I és el territori que més paga, un brutal i sagnant 14.2%. Culpa dels illencs per no estar prou lluny de la Península.

El cas de l'extremeny Guillermo Fernández Vara és significatiu. Fa mesos advertia que publicar les balances fiscals era "immoral i injust" (injust amb qui?), i després amenaçava amb "veure's les cares" amb els catalans si algú gosava tocar una coma del finançament que permet que les Illes Balears aportin el 14.2% del seu PIB sense retorn a l'Estat i deixin els seus ciutadans sense molts serveis, mentre Extremadura rep un 18% de superàvit amb el que ofereix uns serveis notablement superiors, millors i de més qualitat que els que ofereix cap dels governs de les Illes, Principat o País Valencià (ordinadors per a tothom!).

I al final de tot les conclusions del govern espanyol, que ja diu al PDF de l'estudi i que va confirmar el secretari espanyol d'Hisenda, Carlos Ocaña, que confirmen que l'espoliament fiscal dels Països Catalans no és ni un error ni un descuït: és el resultat d'una acció perfectament calculada i programada durant molts anys (i segles):

"Les CCAA [territoris] amb major renda per càpita són les que tenen dèficit fiscal, i les que tenen menor renda per càpita aporten menys a les arques estatals". "És el que caldria esperar d'un sistema fiscal progressiu i d'una correcta redistribució de la renda a través de la despesa pública"

El que caldria esperar és un sistema que permet treure el 14% del PIB a un territori i donar el 18% a un altre??

"El Sector Públic Estatal contribueix 'decisivament' a una distribució de la renda personal i territorial més equitativa"

"Equitativa" no és l'adjectiu que em ve al cap quan penso en la distribució que fa l'Estat espanyol dels diners que majoritàriament aporten els PPEE.


mapa_espanya_1854_petit_66.jpegHo he dit al principi, 150 anys després d'aquell mapa del 1854 i tot continua igual. Cito directament el que diu el mapa, traduïnt el text del castellà.

1- "L'Espanya uniforme o purament constitucional, que comprèn les trenta-quatre províncies de les corones de Castella i Aragó, iguals en tots els aspectes econòmics, judicials, militars i civils".
2- "L'Espanya foral, composta d'aquestes quatre províncies amb els furs que conserven". Aquí hi ha naturalment Guipúscoa, Àlaba, Biscaia i Navarra (part d'Euskal Herria)
3- "L'Espanya incorporada o assimilada. Comprèn les onze províncies de la Corona d'Aragó encara diferents en la manera de contribuir i en alguns punts del dret privat". Ací hi ha els territoris del País Valencià, Illes Balears i Principat, excepte la Franja, i també l'Aragó.


"Encara", la negreta és meva. Ho dèiem fa setmanes aprofitant el tema d'Air Berlin. Qui vulgui que això canviï, que es posicioni clarament per a un Estat propi, que garantitza que aquest espoli s'acabarà. I qui no ho vulgui, que assumeixi que aquest "encara" hi serà pels segles dels segles. Que assumeixi que seguirà disposant (si viu aquí) de pitjors serveis, pitjors condicions fiscals, pitjor atenció mèdica, pitjor assistència social, pitjor educació... Perquè aquest sistema de robatori legal i jurídic no acabarà, ho ha deixat clar l' "Espanya constitucional", ho va dir Zapatero, quan recordava des d'Extremadura (ordinadors!) que les comunitats que més "solidaritat" reben continuaran essent capdavanteres en inversions estatals, i el ministre Solbes confirmava que el resultat de les balances no faria canviar aquest finançament. I els espanyols constitucionalistes que viuen entre nosaltres, els han aplaudit.

Encara, dues pedres.