divendres, 28 de març del 2008

MUSCLOS DE RIU


Aquest matí, tot esmorzant un bon entrepà de botifarra negra en un petit bar de la Bisbal amb en Jordi i en Xevi, enmig d’una conversa informal que manteníem respecte a les aficions que teníem de petits entre les quals destacava la pesca de riera, he recordat uns mol·luscs que tot i ser escassos, durant la meva infantesa encara es podien trobar al riu Daró: els musclos de riu.

Els musclos de riu o nàiades (margaritifera auricularia) actualment sembla que al nostre país únicament es poden trobar al riu Ebre i estan en greu perill de desaparició. Jo recordo que en les jornades de pesca amb enfiles a les gorgues entre Castell d’Empordà i Serra de Daró quan encara no s’havia canalitzat amb motes el Daró, juntament amb el meu avi, durant les arrossegades que fèiem a les vores amb el cistell per pescar els barbs que sovint estan amagats sota les arrels, apareixien en el cistell aquests estranys musclos negres i brillants amb tonalitats marronoses. I ja aleshores els consideràvem com una raresa. N’hi havia molt pocs.
Una altra espècie de mol·lusc que he recordat haver trobat al Daró, concretament al mig de la Bisbal d’Empordà, entre el Pont Vell i el Pont Nou és una espècie de cloïssa blanca i petita de la qual desconec el seu nom científic. No sé si està o no catalogada. N'hi havia grups de centenars que la primera vegada que les vaig veure vaig pensar que eren cloïsses de mar que algú s’havia menjat i n’havia llençat les closques a la riera; però en observar-les més detingudament vaig descobrir que eren vives i eren d’una espècie diferent, més petita i més blanca. Evidentment amb l’extracció desenfrenada d’aigua dels aqüífers per al consum humà, industrial i agrícola, la modificació del llit del riu per evitar inundacions (no tot s’ha d’atribuir a la sequera) i la consegüent davallada dels nivells freàtics que ha provocat que la major part de l’any el nivell de l'aigua estigui sota terra, aquestes espècies han desaparegut de les nostres aigües.


dilluns, 24 de març del 2008

BOLA DE DRAC

Hola, ja torno a ser aquí després d'un mes de no actualitzar el bloc, disculpleu-me. M'he passat molts dies pintant i cuidant l'hort (un té altres entreteniments). Avui he trobat al Youtube aquest video, que barreja l'anime Bola de Drac amb música disco, que m'ha semblat bo i m'ha recordat vells temps en què el món es paralitzava a 2/4 de 7 del vespre per veure Bola de Drac, en les seves primeres emissions a TV3, ja no recordo la tira d'anys que fa ni de la quantitat de vegades que ho van repetir. Ara, però, és com si hagués trobat una foto antiga en un calaix i m'ha obert la capsa dels records.




Aprofito l'ocasió i penjo també el bo, l'autèntic, l'original, el que ens va encendre la fascinació pel manga i per l'anime a Catalunya.




I també, per als més fans, una dedicatòria al Follet Tortuga:

dimarts, 19 de febrer del 2008

TOMEU PENYA



Bartomeu Nicolau Morlà, conegut per tothom amb el nom de Tomeu Penya, amb l'accent que el caracteritza i que descobreix el seu orígen en el municipi mallorquí de Vilafranca de Bonany (que en les típiques excursions per a turistes a Mallorca és designat com Freeville of Goodyear, perquè els guiris sàpiguen de que va el nom), on hi va néixer el 1949, ha tret el passat any 2007 un magnífic disc titulat "Paraules que s'endú es vent" després d'ésser operat de les cordes vocals per un càncer de gola.
Aquest disc, que compta amb la col·laboració de la guitarra de Paco de Lucía, realment m'ha sorprès, gairebé tot són balades, però fins i tot s'atreveix amb un gospel. He de dir que porto el CD al cotxe i sóc capaç d'escoltar-lo una vegada darrera una altra sense que em cansi.
Que aquest humil "post" serveixi per felicitar-lo per la seva recuperació i desitjar veure'l prop de l'Empordà ben aviat.

No he trobat a goear cap cançó del seu darrer treball, però poso aquest enllaç a la versió que va fer de la clàssica "Islands in the stream" de Kenny Rogers i Dolly Parton (1983), i que va titular "Illes dins un riu", i "Cristina" al video del començament.

divendres, 1 de febrer del 2008

VIQUIPÈDIA SUPERA ELS 100.000 ARTICLES



La versió catalana de Wikipedia, batejada Viquipèdia en la nostra llengua ha superat els 100.000 articles, la qual cosa la situa en el grup dels idiomes “grans”, juntament amb l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, l’italià, l’holandès, el japonès, el norueg, el polonès, el portuguès, el rus, el romanès, el finlandès, el suec, el volapük i el xinès.

Aquesta notícia no ha tingut pas gaire ressò en els grans mitjans de comunicació, als quals sembla que només els interessa ressaltar els problemes de la nostra llengua i no pas els èxits i fites aconseguides.

Viquipèdia és una enciclopèdia lliure i oberta a les aportacions de totes les persones amb el desig de col·laborar-hi aportant-hi un gra de sorra de coneixement. Qualsevol persona hi pot escriure un o més articles, que són revisats per moderadors, però també per qualsevol altre col·laborador que pugui aportar-hi una millora.

Hi ha pàgines, però, que estan blindades davant els efectes del vandalisme, protegint-les de les modificacions per part d’anònims, solen ser pàgines amb forta controvèrsia política o social.

Des d’aquest humil espai vull donar tot el meu suport a aquesta iniciativa que ens permet la mundialització del coneixement.

diumenge, 27 de gener del 2008

PEDRES TOSQUES

Pedra tosca a la platja de la Gola del Ter (26/01/2008)

Quan era petit si arribava brut a casa m’amenaçaven que em rentarien amb una pedra tosca. Durant anys no vaig saber pas què era aquell estri amb aquell nom estrafolari. Quan la meva edat em va despertar la curiositat vaig demanar que era això de la pedra tosca i em varen dir que era una pedra rasposa que es feia servir per polir la pell dels porcs acabats de matar i socarrimats, fer-los saltar els pèls i la part externa de l’epidermis, i deixant-los aptes per al consum.

Però què és exactament una pedra tosca?. És una pedra volcànica que en sortir de les entranyes de la terra fosa en forma de lava bullent conserva en el seu interior al refredar-se, les bombolles produïdes per l’ebullició. Aquesta pedra si està ben seca i la tirem a l’aigua sura. Serveix per fer juguesques, podem apostar amb algú que som capaços de llençar una pedra a l’aigua i que no s’enfonsarà. De vegades, però, queda amarada de tan estar en remull i llavors sí que s’enfonsa en l’aigua.

Si passegem per la platja de la Gola del Ter encara en podem trobar algunes de procedents d’antigues erupcions i que han arribat qui sap els anys que fa, arrossegades per l’aigua de les avingudes del Ter, arrodonides i erosionades pel temps, l’aigua i la sorra. Puc assegurar que ho he provat i realment n’hi ha que suren a l’aigua.


divendres, 25 de gener del 2008

ENTERRAR LES FEBRES FORA TERME


Mosquit transmissor de la malària

A principis del segle XX les supersticions encara eren ben presents a les nostres viles i ciutats. El coneixement mèdic era més aviat minso i les famílies amb escassos recursos econòmics tampoc podien permetre’s avisar el metge en cas de necessitat.

La Bisbal d’Empordà encara no havia incorporat al seu terme l’aleshores municipi de Castell d’Empordà. El carrer que avui coneixem per carrer Agustí Font, que voreja el Daró des del capdavall de les Voltes acabava sobtadament, adornat per uns baladres de flors blanques i roses. Hi havia una passera de fusta lligada amb una cadena per travessar cap a la banda del Passeig Marimon Asprer i un rec que baixava des del que avui en dia és l’escola del Mas Clarà fins el “Mataderu” feia de terme municipal entre la Bisbal i Castell d’Empordà.

Un costum arrelat a la Bisbal en aquella època, avui gairebé desconegut per tothom i que m’ha arribat per tradició oral era que quan algú agafava les febres –desconec si amb aquest mot es referien al paludisme (avui extingit a casa nostra) o a algun altre tipus de febre- es feia un paquet recollint tota una sèrie d’objectes que pertanyien al malalt –roba, mocadors, etc-, s’embolicava bé i s’anava a enterrar fora terme, amb una petita cerimònia religiosa per tal de beneir-ho. Era la manera d’allunyar els mals esperits que les portaven. El punt més proper al centre de la vila que era fora terme era el punt del capdavall del carrer Agustí Font, un cop travessat el rec que feia de frontera. Aquest punt devia recollir totes les febres de la Bisbal d’aquella època en una tasca feixuga de cavar forats i enterrar-les, tasca, que d’altra banda devia perdre tot el seu efecte al passar a formar part del terme de la Bisbal d’Empordà a principis dels anys 70 del segle XX el terme de Castell d’Empordà.

dimarts, 22 de gener del 2008

CURCULLES

Quan visitem un lloc normalment ens sentim atrets pels grans paisatges, platges, penyassegats, boscos, selves, muntanyes... Monuments.
Hi ha, però, altres punts de vista, i si davallem la vista cap a terra i ens agupim una mica trobarem uns paisatges a una escala diferent a la nostra, però que no tenen res que envejar a aquells que les fotos de promoció turística ens mostren a macroescala.



D'entre els petits detalls que se'ns escolarien per entre els dits dels peus mentre corrim a fer-nos una capbussada qualsevol estiu de les nostres vides damunt la roent sorra de la platja, hi podem trobar aquestes minúscules curculles, no més grans que l'ungla del dit petit, però que curosament recollides en una passejada de tarda aprofitant el tebi sol del mes de gener en qualsevol platja de la Costa Brava, són capaces de fer tornar verdes d'enveja les més ben dissenyades joies de la millor orfebreria.




Aquests minúsculs exoesquelets de mol·luscs bivalvs o monovalvs, confeccionats amb al carbonat calci dissolt en l'aigua de la Mediterrània ens proporcionen un encanteri visual i una hipnosi psíquica capaç de deslliurar-nos dels problemes del dia a dia i traslladar-nos al món de perfecció artística de la natura.




Els exemplars les fotografies dels quals il·lustren aquest "post" van ser recollits el dissabte 19 de gener de 2008 a la platja de la Fosca, a Palamós, en una passejada amb la meva dona, que és la que realment gaudeix amb la seva recerca, a qui li dedico aquesta plana.

divendres, 11 de gener del 2008

LA TAULA DELS TRES PAGESOS

Dòlmen dels tres peus (Fitor)

Hi ha monuments megalítics que mereixen l’atenció de les institucions i així, mitjançant subvencions i dedicació per part de polítics i tècnics aconsegueixen lluir en tota la seva esplendor i ésser promocionats arreu. Al Baix Empordà podem esmentar per exemple la cova d’en Daina, situada a Romanyà de la Selva, en el terme municipal de Santa Cristina d’Aro, en un entorn net i desbrossat, mantingut pel Consell Comarcal, i visitada de forma assídua per locals i forans.

D’altres monuments megalítics no són tan ben estratègicament situats, però gaudeixen d’un reconeixement popular i institucional, com són els dolmens de Fitor.

N’hi ha, però, que han caigut en la més absoluta desídia i menyspreu per part de tothom, fins al punt que són avui en dia gairebé irreconeixibles per aquells que hi passen pel costat i no en coneixen la història. Em refereixo, en concret a la taula dels tres pagesos.

La taula dels tres pagesos és un petit dolmen situat al costat del camí que mena de Cal Gallaret a la Cavorca, en un revolt del camí situat en una lleugera pendent. Fa anys, una màquina que arreglava el camí hi va donar un cop. Les pedres, que es trobaven en equilibri immemorial des que els antics habitants de les Gavarres les havien convertit en monument –suposadament funerari- van caure estrepitosament les unes damunt les altres convertint-se en el que ara són, el record d’un dolmen.

Ningú, però, ni l’empresa que eixamplava el camí, ni les institucions del moment (aleshores la consciència del patrimoni no estava gaire arrelada –parlo dels anys 60 o 70-) es varen preocupar de refer el dolmen i així resta, avui en dia, al costat de l’ombrívol camí.

Només caldria un matí de feina, uns quants amics, un gat hidràulic, una foto antiga i un bon esmorzar per deixar-lo tal com hauria d’estar. Però, ai làs, les institucions que abans es despreocupaven del patrimoni ara el defensen tant, que sense projectes tècnics, informes d’idoneïtat, plànols visats i cinta oficial d’inauguracions, potser ens fotrien un paquet per fer obres sense permís.

Simplement deixo la proposta a l’aire per si algú la vol recollir (això sí, amb tots els permisos i amb la benedicció institucional)

Respecte al nom d’aquest dolmen desmuntat hi ha tota una història que es troba al llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres”, de Xavier Cortadellas, i que es pot llegir a la pàgina web de l’ajuntament de Forallac.

divendres, 28 de desembre del 2007

EL DIA DELS INNOCENTS


Recordo el dia dels innocents com aquell dia en que, fent-me creure que jo feia una broma, acabava essent jo el que la rebia. Fa molts anys que no faig innocentades, pot ser per aquest substrat que m’ha quedat en que era jo mateix el que quedava fotut.

A part de les típiques llufes que sortien als tebeos i que, evidentment intentàvem imitar amb la major semblança possible –un ninot amb el cap rodó i extremitats acabades en angle recte-, la llufa que recordo amb més tendresa és la que em va ensenyar a fer la meva àvia i consistia en agafar un retall de roba negra o grisa i, amb la màxima versemblança possible dibuixar-hi amb guix una sargantana i després retallar-la. Aquesta bèstia ferotge que havia d’espantar botigueres i mestresses de casa per igual s’havia d’enganxar en un vidre, ja sigui d’una finestra o d’un aparador de botiga amb un xic de cel·lo.

Després de fer la terrible malifeta corria esporuguit per les conseqüències i a la vegada orgullós de la meva proesa, a amagar-me darrera un dos cavalls o un 600 aparcat al carrer per observar de lluny els crits de terror que feien les mestresses en veure l’horrorós rèptil aferrat als vidres.

Evidentment, malgrat el meu atreviment i la meva delicada feina, no sentia mai cap crit de terror per la vista de la sargantana de tela.

Vaig deixar de fer-ho quan vaig adonar-me que eren els grans que es divertien d’allò més amb les meves anades i vingudes i la meva il·lusió d’espantar-los era, en el fons, un joc per a ells. Va ser com descobrir qui eren els reis i el tió... L'innocent era jo!

divendres, 21 de desembre del 2007

BON NADAL A TOTHOM


Premeu el "Play" i relaxeu-vos una mica sentint aquesta cançó de Nadal dels Glaucs



Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

Christmas time is here again, Christmas time is here again.
Christmas time is here again, Christmas time is here again.


Bon Nadal a tothom!!!