diumenge, 27 de gener del 2008

PEDRES TOSQUES

Pedra tosca a la platja de la Gola del Ter (26/01/2008)

Quan era petit si arribava brut a casa m’amenaçaven que em rentarien amb una pedra tosca. Durant anys no vaig saber pas què era aquell estri amb aquell nom estrafolari. Quan la meva edat em va despertar la curiositat vaig demanar que era això de la pedra tosca i em varen dir que era una pedra rasposa que es feia servir per polir la pell dels porcs acabats de matar i socarrimats, fer-los saltar els pèls i la part externa de l’epidermis, i deixant-los aptes per al consum.

Però què és exactament una pedra tosca?. És una pedra volcànica que en sortir de les entranyes de la terra fosa en forma de lava bullent conserva en el seu interior al refredar-se, les bombolles produïdes per l’ebullició. Aquesta pedra si està ben seca i la tirem a l’aigua sura. Serveix per fer juguesques, podem apostar amb algú que som capaços de llençar una pedra a l’aigua i que no s’enfonsarà. De vegades, però, queda amarada de tan estar en remull i llavors sí que s’enfonsa en l’aigua.

Si passegem per la platja de la Gola del Ter encara en podem trobar algunes de procedents d’antigues erupcions i que han arribat qui sap els anys que fa, arrossegades per l’aigua de les avingudes del Ter, arrodonides i erosionades pel temps, l’aigua i la sorra. Puc assegurar que ho he provat i realment n’hi ha que suren a l’aigua.


divendres, 25 de gener del 2008

ENTERRAR LES FEBRES FORA TERME


Mosquit transmissor de la malària

A principis del segle XX les supersticions encara eren ben presents a les nostres viles i ciutats. El coneixement mèdic era més aviat minso i les famílies amb escassos recursos econòmics tampoc podien permetre’s avisar el metge en cas de necessitat.

La Bisbal d’Empordà encara no havia incorporat al seu terme l’aleshores municipi de Castell d’Empordà. El carrer que avui coneixem per carrer Agustí Font, que voreja el Daró des del capdavall de les Voltes acabava sobtadament, adornat per uns baladres de flors blanques i roses. Hi havia una passera de fusta lligada amb una cadena per travessar cap a la banda del Passeig Marimon Asprer i un rec que baixava des del que avui en dia és l’escola del Mas Clarà fins el “Mataderu” feia de terme municipal entre la Bisbal i Castell d’Empordà.

Un costum arrelat a la Bisbal en aquella època, avui gairebé desconegut per tothom i que m’ha arribat per tradició oral era que quan algú agafava les febres –desconec si amb aquest mot es referien al paludisme (avui extingit a casa nostra) o a algun altre tipus de febre- es feia un paquet recollint tota una sèrie d’objectes que pertanyien al malalt –roba, mocadors, etc-, s’embolicava bé i s’anava a enterrar fora terme, amb una petita cerimònia religiosa per tal de beneir-ho. Era la manera d’allunyar els mals esperits que les portaven. El punt més proper al centre de la vila que era fora terme era el punt del capdavall del carrer Agustí Font, un cop travessat el rec que feia de frontera. Aquest punt devia recollir totes les febres de la Bisbal d’aquella època en una tasca feixuga de cavar forats i enterrar-les, tasca, que d’altra banda devia perdre tot el seu efecte al passar a formar part del terme de la Bisbal d’Empordà a principis dels anys 70 del segle XX el terme de Castell d’Empordà.

dimarts, 22 de gener del 2008

CURCULLES

Quan visitem un lloc normalment ens sentim atrets pels grans paisatges, platges, penyassegats, boscos, selves, muntanyes... Monuments.
Hi ha, però, altres punts de vista, i si davallem la vista cap a terra i ens agupim una mica trobarem uns paisatges a una escala diferent a la nostra, però que no tenen res que envejar a aquells que les fotos de promoció turística ens mostren a macroescala.



D'entre els petits detalls que se'ns escolarien per entre els dits dels peus mentre corrim a fer-nos una capbussada qualsevol estiu de les nostres vides damunt la roent sorra de la platja, hi podem trobar aquestes minúscules curculles, no més grans que l'ungla del dit petit, però que curosament recollides en una passejada de tarda aprofitant el tebi sol del mes de gener en qualsevol platja de la Costa Brava, són capaces de fer tornar verdes d'enveja les més ben dissenyades joies de la millor orfebreria.




Aquests minúsculs exoesquelets de mol·luscs bivalvs o monovalvs, confeccionats amb al carbonat calci dissolt en l'aigua de la Mediterrània ens proporcionen un encanteri visual i una hipnosi psíquica capaç de deslliurar-nos dels problemes del dia a dia i traslladar-nos al món de perfecció artística de la natura.




Els exemplars les fotografies dels quals il·lustren aquest "post" van ser recollits el dissabte 19 de gener de 2008 a la platja de la Fosca, a Palamós, en una passejada amb la meva dona, que és la que realment gaudeix amb la seva recerca, a qui li dedico aquesta plana.

divendres, 11 de gener del 2008

LA TAULA DELS TRES PAGESOS

Dòlmen dels tres peus (Fitor)

Hi ha monuments megalítics que mereixen l’atenció de les institucions i així, mitjançant subvencions i dedicació per part de polítics i tècnics aconsegueixen lluir en tota la seva esplendor i ésser promocionats arreu. Al Baix Empordà podem esmentar per exemple la cova d’en Daina, situada a Romanyà de la Selva, en el terme municipal de Santa Cristina d’Aro, en un entorn net i desbrossat, mantingut pel Consell Comarcal, i visitada de forma assídua per locals i forans.

D’altres monuments megalítics no són tan ben estratègicament situats, però gaudeixen d’un reconeixement popular i institucional, com són els dolmens de Fitor.

N’hi ha, però, que han caigut en la més absoluta desídia i menyspreu per part de tothom, fins al punt que són avui en dia gairebé irreconeixibles per aquells que hi passen pel costat i no en coneixen la història. Em refereixo, en concret a la taula dels tres pagesos.

La taula dels tres pagesos és un petit dolmen situat al costat del camí que mena de Cal Gallaret a la Cavorca, en un revolt del camí situat en una lleugera pendent. Fa anys, una màquina que arreglava el camí hi va donar un cop. Les pedres, que es trobaven en equilibri immemorial des que els antics habitants de les Gavarres les havien convertit en monument –suposadament funerari- van caure estrepitosament les unes damunt les altres convertint-se en el que ara són, el record d’un dolmen.

Ningú, però, ni l’empresa que eixamplava el camí, ni les institucions del moment (aleshores la consciència del patrimoni no estava gaire arrelada –parlo dels anys 60 o 70-) es varen preocupar de refer el dolmen i així resta, avui en dia, al costat de l’ombrívol camí.

Només caldria un matí de feina, uns quants amics, un gat hidràulic, una foto antiga i un bon esmorzar per deixar-lo tal com hauria d’estar. Però, ai làs, les institucions que abans es despreocupaven del patrimoni ara el defensen tant, que sense projectes tècnics, informes d’idoneïtat, plànols visats i cinta oficial d’inauguracions, potser ens fotrien un paquet per fer obres sense permís.

Simplement deixo la proposta a l’aire per si algú la vol recollir (això sí, amb tots els permisos i amb la benedicció institucional)

Respecte al nom d’aquest dolmen desmuntat hi ha tota una història que es troba al llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres”, de Xavier Cortadellas, i que es pot llegir a la pàgina web de l’ajuntament de Forallac.

divendres, 28 de desembre del 2007

EL DIA DELS INNOCENTS


Recordo el dia dels innocents com aquell dia en que, fent-me creure que jo feia una broma, acabava essent jo el que la rebia. Fa molts anys que no faig innocentades, pot ser per aquest substrat que m’ha quedat en que era jo mateix el que quedava fotut.

A part de les típiques llufes que sortien als tebeos i que, evidentment intentàvem imitar amb la major semblança possible –un ninot amb el cap rodó i extremitats acabades en angle recte-, la llufa que recordo amb més tendresa és la que em va ensenyar a fer la meva àvia i consistia en agafar un retall de roba negra o grisa i, amb la màxima versemblança possible dibuixar-hi amb guix una sargantana i després retallar-la. Aquesta bèstia ferotge que havia d’espantar botigueres i mestresses de casa per igual s’havia d’enganxar en un vidre, ja sigui d’una finestra o d’un aparador de botiga amb un xic de cel·lo.

Després de fer la terrible malifeta corria esporuguit per les conseqüències i a la vegada orgullós de la meva proesa, a amagar-me darrera un dos cavalls o un 600 aparcat al carrer per observar de lluny els crits de terror que feien les mestresses en veure l’horrorós rèptil aferrat als vidres.

Evidentment, malgrat el meu atreviment i la meva delicada feina, no sentia mai cap crit de terror per la vista de la sargantana de tela.

Vaig deixar de fer-ho quan vaig adonar-me que eren els grans que es divertien d’allò més amb les meves anades i vingudes i la meva il·lusió d’espantar-los era, en el fons, un joc per a ells. Va ser com descobrir qui eren els reis i el tió... L'innocent era jo!

divendres, 21 de desembre del 2007

BON NADAL A TOTHOM


Premeu el "Play" i relaxeu-vos una mica sentint aquesta cançó de Nadal dels Glaucs



Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

Christmas time is here again, Christmas time is here again.
Christmas time is here again, Christmas time is here again.


Bon Nadal a tothom!!!

dijous, 20 de desembre del 2007

Els sioux han declarat la independència



Tatanka Yotaka, conegut pel seu nom en anglès Sitting Bull (Brau assegut)


Els indis Lakotes, autèntic nom dels Sioux, han trencat els tractats signats pels seus avantpassats amb els Estats Units, segons han anunciat dimecres 19 de desembre els representants de la tribu. "A partir d'ara ja no som ciutadans dels Estats Units d'Amèrica i tots aquells qui viuen a les regions dels cinc estats que comprèn el nostre territori són lliures d'afegir-se a nosaltres", ha declarat llur representant Russell Means, arran d'una conferència de premsa a Washington. Ha precisat que es lliuraran passaports i permisos de conduir a tots els habitants del territori si renuncien a llur nacionalitat americana.

Els tractats signats fa més de 150 anys representen "paraules sense valor damunt de paper sense valor" i han estat "violats múltiples vegades a fi de robar la nostra cultura, la nostra terra i els nostres costums", han indicat els responsables de la comunitat. Líders dakotes han format una delegació a les ambaixades de Bolívia, Xile, Àfrica del Sud i Veneçuela, i compten emprendre una missió diplomàtica en més països al llarg dels propers mesos.


El territori lakota es situa al nord-oest dels Estats Units i comprèn regions de Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Montana i Wyoming. Els lakotes, als que pertanyien els grans caps Sitting Bull i Crazy Horse, han estat l'única tribu a inflingir una desfeta a l'exèrcit americà arran de la batalla de Little Big Horn, l'any 1876, a l'Estat de Montana.

Publicat a "le Monde" el dia 20 de desembre de 2007

MAPA DE LA REPUBLICA LAKOTA

MOLTA SORT LAKOTES, QUE EL GRAN ESPERIT US ACOMPANYI EN EL VOSTR FUTUR 

dijous, 13 de desembre del 2007

PLOURE A SAMALADES

PLUJA I CRESCUDA DEL DARÓ 13/04/2007


La meteorologia sempre ha estat un catalitzador important per dinamitzar la inventiva popular a l'hora d'imaginar-se frases que serveixin per a descriure situacions atmosfèriques.
A l'Empordà, quan plou molt diem que plou aigua a samalades -com si des del cel algun sant anés vessant samals plenes d'aigua damunt dels nostres caps-, una expressió que sembla exagerada, però comparada amb formes per a designar aquest meteor que s'usen en d'altres idiomes potser no ho és tant com sembla.
En castellà es diu "caer chuzos de punta", els "chuzos" són una espècie de bastons amb punta de ferro que protaven els serenos en fer les seves rondes nocturnes i que en picar a terra feien soroll i guspires.
En francès l'expressió que utilitzen per a designar una pluja intensa és "il pleut des cordes", és a dir, plouen cordes. Aquesta expressió ens recorda un conjunt de rajos d'aigua seguits i sense interrupció que davallen des dels núvols fins a terra, espessos i contundents com llibants de pou. Els anglesos, també exagerats ells, anomenen a una pluja intensa "to rain cats and dogs", ni samals, ni cordes, ni bastons de sereno, directament gats i gossos cauen del cel segons la definició anglesa d'una pluja forta.
En qualsevol cas és ben curiós aquest sistema col·loquial que tenim de definir situacions fugint del llenguatge estandard i que fan als traductors, humans o automàtics, tan complexa la seva feina.

dilluns, 3 de desembre del 2007

RAFAEL MASÓ I VALENTÍ / ODA A LA RATAFIA




Segons la Viquipèdia, Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880 - 1935) fou un arquitecte, poeta i polític catalanista, màxim exponent del modernisme i noucentisme a la ciutat catalana de Girona i la seva província.

La seva faceta d'arquitecte és la més coneguda, amb obres tan importants com la Farinera Teixidor de Girona, on avui s'hi troba la seu del diari EL PUNT , les cases Batlle, Ensesa i Teixidor. També va projectar obres a la província, com ara la Casa Masramon a Olot, la Cooperativa Palafrugellenca a Palafrugell i el conjunt de ciutat-jardí de S'Agaró, entre moltes altres.

La més desconeguda faceta literària la voldria recordar amb una poesia que m'ha arribat a les mans, titulada "Oda a la ratafia"

ODA A LA RATAFIA

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”


Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.


Rafael Masó i Valentí

FILOSOFIA DE LA VIDA

Diuen que Déu va crear l'ase i li digué:
- Seràs ase, treballaràs de sol a sol, carregaràs damunt el teu llom tot el que t'hi posin i viuràs trenta anys.
L'ase contesta:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però.... trenta anys és molt, ¿No seria millor deu anys?
I DÉU CREÀ L'ASE



Després Déu creà el gos i li va dir:
- Seràs gos, tindràs cura de la casa dels homes, menjaràs tot el que et donin i viuràs vint-i-cinc anys.
El gos contestà:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però--- vint-i-cinc anys és molt ¿No seria millor deu anys?
I DÉU CREÀ EL GOS


Després Déu creà el mono i li digué:
- Seràs mono, saltaràs d'arbre en arbre, faràs pallassades per divertir els altres i viuràs quinze anys.
El mono va contestar:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però... quinze anys són massa. ¿No seria millor cinc anys?
I DÉU CREÀ EL MONO


Per acabar, Déu creà l'home i va dir-li:
-Seràs home, el més inteligent de la terra, dominaràs el món i viuràs trenta anys.
L'home contestà:
- Senyor, seré el que em demaneu, però.... trenta anys és poc ¿Per qué no em doneu els vint que no va voler l'ase, els quinze que va menysprear el gos i els deu que no accepta el mono?
I DÉU CREÀ L'HOME


I així és la paradoxa de la vida:
QUE L'HOME VIU TRENTA ANYS COM HOME, DESPRÉS ES CASA I VIU TRENTA ANYS COM ASE, TREBALLA DE SOL A SOL I CARREGA SOBRE LES SEVES ESPATLLES EL PES DE LA FAMÍLIA, DESPRÉS ES JUBILA I VIU QUINZE ANYS COM UN GOS, TENINT CURA DE LA CASA I MENJANT EL QUE LI DONEN I ACABA VIVINT DEU ANYS COM UN MONO, SALTANT DE CASA EN CASA DELS FILLS I FENT PALLASSADES PER A DIVERTIR ELS NÉTS.


Dedicat a Francesc d'Assis Casademont "le Vieux" E.P.D. , que a part de bon pintor, també era un bon filòsof.