divendres, 28 de desembre del 2007

EL DIA DELS INNOCENTS


Recordo el dia dels innocents com aquell dia en que, fent-me creure que jo feia una broma, acabava essent jo el que la rebia. Fa molts anys que no faig innocentades, pot ser per aquest substrat que m’ha quedat en que era jo mateix el que quedava fotut.

A part de les típiques llufes que sortien als tebeos i que, evidentment intentàvem imitar amb la major semblança possible –un ninot amb el cap rodó i extremitats acabades en angle recte-, la llufa que recordo amb més tendresa és la que em va ensenyar a fer la meva àvia i consistia en agafar un retall de roba negra o grisa i, amb la màxima versemblança possible dibuixar-hi amb guix una sargantana i després retallar-la. Aquesta bèstia ferotge que havia d’espantar botigueres i mestresses de casa per igual s’havia d’enganxar en un vidre, ja sigui d’una finestra o d’un aparador de botiga amb un xic de cel·lo.

Després de fer la terrible malifeta corria esporuguit per les conseqüències i a la vegada orgullós de la meva proesa, a amagar-me darrera un dos cavalls o un 600 aparcat al carrer per observar de lluny els crits de terror que feien les mestresses en veure l’horrorós rèptil aferrat als vidres.

Evidentment, malgrat el meu atreviment i la meva delicada feina, no sentia mai cap crit de terror per la vista de la sargantana de tela.

Vaig deixar de fer-ho quan vaig adonar-me que eren els grans que es divertien d’allò més amb les meves anades i vingudes i la meva il·lusió d’espantar-los era, en el fons, un joc per a ells. Va ser com descobrir qui eren els reis i el tió... L'innocent era jo!

divendres, 21 de desembre del 2007

BON NADAL A TOTHOM


Premeu el "Play" i relaxeu-vos una mica sentint aquesta cançó de Nadal dels Glaucs



Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

Christmas time is here again, Christmas time is here again.
Christmas time is here again, Christmas time is here again.


Bon Nadal a tothom!!!

dijous, 20 de desembre del 2007

Els sioux han declarat la independència



Tatanka Yotaka, conegut pel seu nom en anglès Sitting Bull (Brau assegut)


Els indis Lakotes, autèntic nom dels Sioux, han trencat els tractats signats pels seus avantpassats amb els Estats Units, segons han anunciat dimecres 19 de desembre els representants de la tribu. "A partir d'ara ja no som ciutadans dels Estats Units d'Amèrica i tots aquells qui viuen a les regions dels cinc estats que comprèn el nostre territori són lliures d'afegir-se a nosaltres", ha declarat llur representant Russell Means, arran d'una conferència de premsa a Washington. Ha precisat que es lliuraran passaports i permisos de conduir a tots els habitants del territori si renuncien a llur nacionalitat americana.

Els tractats signats fa més de 150 anys representen "paraules sense valor damunt de paper sense valor" i han estat "violats múltiples vegades a fi de robar la nostra cultura, la nostra terra i els nostres costums", han indicat els responsables de la comunitat. Líders dakotes han format una delegació a les ambaixades de Bolívia, Xile, Àfrica del Sud i Veneçuela, i compten emprendre una missió diplomàtica en més països al llarg dels propers mesos.


El territori lakota es situa al nord-oest dels Estats Units i comprèn regions de Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Montana i Wyoming. Els lakotes, als que pertanyien els grans caps Sitting Bull i Crazy Horse, han estat l'única tribu a inflingir una desfeta a l'exèrcit americà arran de la batalla de Little Big Horn, l'any 1876, a l'Estat de Montana.

Publicat a "le Monde" el dia 20 de desembre de 2007

MAPA DE LA REPUBLICA LAKOTA

MOLTA SORT LAKOTES, QUE EL GRAN ESPERIT US ACOMPANYI EN EL VOSTR FUTUR 

dijous, 13 de desembre del 2007

PLOURE A SAMALADES

PLUJA I CRESCUDA DEL DARÓ 13/04/2007


La meteorologia sempre ha estat un catalitzador important per dinamitzar la inventiva popular a l'hora d'imaginar-se frases que serveixin per a descriure situacions atmosfèriques.
A l'Empordà, quan plou molt diem que plou aigua a samalades -com si des del cel algun sant anés vessant samals plenes d'aigua damunt dels nostres caps-, una expressió que sembla exagerada, però comparada amb formes per a designar aquest meteor que s'usen en d'altres idiomes potser no ho és tant com sembla.
En castellà es diu "caer chuzos de punta", els "chuzos" són una espècie de bastons amb punta de ferro que protaven els serenos en fer les seves rondes nocturnes i que en picar a terra feien soroll i guspires.
En francès l'expressió que utilitzen per a designar una pluja intensa és "il pleut des cordes", és a dir, plouen cordes. Aquesta expressió ens recorda un conjunt de rajos d'aigua seguits i sense interrupció que davallen des dels núvols fins a terra, espessos i contundents com llibants de pou. Els anglesos, també exagerats ells, anomenen a una pluja intensa "to rain cats and dogs", ni samals, ni cordes, ni bastons de sereno, directament gats i gossos cauen del cel segons la definició anglesa d'una pluja forta.
En qualsevol cas és ben curiós aquest sistema col·loquial que tenim de definir situacions fugint del llenguatge estandard i que fan als traductors, humans o automàtics, tan complexa la seva feina.

dilluns, 3 de desembre del 2007

RAFAEL MASÓ I VALENTÍ / ODA A LA RATAFIA




Segons la Viquipèdia, Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880 - 1935) fou un arquitecte, poeta i polític catalanista, màxim exponent del modernisme i noucentisme a la ciutat catalana de Girona i la seva província.

La seva faceta d'arquitecte és la més coneguda, amb obres tan importants com la Farinera Teixidor de Girona, on avui s'hi troba la seu del diari EL PUNT , les cases Batlle, Ensesa i Teixidor. També va projectar obres a la província, com ara la Casa Masramon a Olot, la Cooperativa Palafrugellenca a Palafrugell i el conjunt de ciutat-jardí de S'Agaró, entre moltes altres.

La més desconeguda faceta literària la voldria recordar amb una poesia que m'ha arribat a les mans, titulada "Oda a la ratafia"

ODA A LA RATAFIA

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”


Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.


Rafael Masó i Valentí

FILOSOFIA DE LA VIDA

Diuen que Déu va crear l'ase i li digué:
- Seràs ase, treballaràs de sol a sol, carregaràs damunt el teu llom tot el que t'hi posin i viuràs trenta anys.
L'ase contesta:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però.... trenta anys és molt, ¿No seria millor deu anys?
I DÉU CREÀ L'ASE



Després Déu creà el gos i li va dir:
- Seràs gos, tindràs cura de la casa dels homes, menjaràs tot el que et donin i viuràs vint-i-cinc anys.
El gos contestà:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però--- vint-i-cinc anys és molt ¿No seria millor deu anys?
I DÉU CREÀ EL GOS


Després Déu creà el mono i li digué:
- Seràs mono, saltaràs d'arbre en arbre, faràs pallassades per divertir els altres i viuràs quinze anys.
El mono va contestar:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però... quinze anys són massa. ¿No seria millor cinc anys?
I DÉU CREÀ EL MONO


Per acabar, Déu creà l'home i va dir-li:
-Seràs home, el més inteligent de la terra, dominaràs el món i viuràs trenta anys.
L'home contestà:
- Senyor, seré el que em demaneu, però.... trenta anys és poc ¿Per qué no em doneu els vint que no va voler l'ase, els quinze que va menysprear el gos i els deu que no accepta el mono?
I DÉU CREÀ L'HOME


I així és la paradoxa de la vida:
QUE L'HOME VIU TRENTA ANYS COM HOME, DESPRÉS ES CASA I VIU TRENTA ANYS COM ASE, TREBALLA DE SOL A SOL I CARREGA SOBRE LES SEVES ESPATLLES EL PES DE LA FAMÍLIA, DESPRÉS ES JUBILA I VIU QUINZE ANYS COM UN GOS, TENINT CURA DE LA CASA I MENJANT EL QUE LI DONEN I ACABA VIVINT DEU ANYS COM UN MONO, SALTANT DE CASA EN CASA DELS FILLS I FENT PALLASSADES PER A DIVERTIR ELS NÉTS.


Dedicat a Francesc d'Assis Casademont "le Vieux" E.P.D. , que a part de bon pintor, també era un bon filòsof.

dijous, 29 de novembre del 2007

CAGA TOT QUI ÉS ANIMAL


Ens trobem a principis de la dècada de 1910, a la Bisbal hi ha uns centres d'esbarjo per a cada grup social, curiosament tots situats a la via que avui anomenem avinguda de les Voltes: Can Met pels pagesos, l'Escut Emporità per als petits comerciants, el Cafè dels federals, situat al sector on després va haver-hi el cinema Olympia i avui hi ha un supermercat, i la Penya Bisbalenca per a l'alta societat de l'època, els "anxovats" segons denominació popular, degut a que eren els que estaven ben situats, a l'igual que les anxoves dins del pot. Els "anxovats" simplement no treballaven, vivien de renda (suposo que amb ells pensava Josep Pla quan es referia a "un senyor de la Bisbal i un home de Palafrugell"). Doncs bé, com amb el dolce far niente s'avorrien i en aquella època no hi havia ni ràdio, ni televisió, ni cotxes ni molt menys internet, havien d'idear formes d'entretenir-se i una d'aquestes formes era la poesia.
Una poesia va ser escrita, però per al gaudi momentani i era destinada a ser destruida i que la seva memòria es perdés per sempre més. Era massa ofensiva i escatològica.
Un diumenge a la tarda, la meva àvia Enriqueta, joveneta, gairebé una nena, anava amb les seves amigues a fer una fontada a la Font del Remei, una fontada d'aquelles que es feien portant un got i un grapat de nissos a la butxaca per a deleitar-se amb la conversa i la contemplació, tot extraient aigua de la font amb la bomba manual que anava i venia tot grinyolant; quan van veure uns coneguts membres de la Penya Bisbalenca que, entre rialles, estripaven un paper i en llençaven els bocins a terra. Van esperar que marxessin. Van recollir els retalls de paper i els vàren tornar a ajuntar. El que hi havia escrit, que estava destinat a desapareixer per sempre, va ser recuperat i transmès de generació en generació (Coi!, això sembla del Senyor dels Anells), el seu contingut és el que segueix:

Caga tot qui és animal
Caga en Forns i la Vidal
En Jesús i la Vadora
Caga “donya” Teodora
I caga per l’ull culer
Fins el fill d’en Quim fuster

Caga “donya” Rafaleta
En Sabenya de Fonteta
En Batllem de Vulpellac
L’Escoda, en Pere Vitxac
En Maroto i la Quimeta

Molts més us en citaria
Caguen a la rectoria
Els vicaris i el rector
Caga el senyor Casabó
I quan li apreta la caguera
Fins caga el senyor Riera

Caga tota la Bisbal
Els senyors de can Giralt
Matas, Roig i Serradell
I del carrer del Raval
De can Mir a can Vancells

Caga el savi i l’ignorant
L’home pervers i el sant
Caga el pobre, caga el ric
I caguen els de ca l’Aldrich
La gent madura i la verda
I per acabar fins dic
Que tot “lo” del món és merda.

Espero que avui, amb els anys que han passat i amb el canvi de moral des d'aleshores, ningú es senti ofès per aquest vers, tot i que insignes bisbalencs encara porten algun dels cognoms que hi surten.



dissabte, 10 de novembre del 2007

TAMBÉ PLOUEN ESTRELLES A LES GAVARRES



Pot semblar que la caiguda de meteorits o estrelles és una cosa que passa només en llocs remots o llunyans, però hi ha casos testimoniats de caigudes d’estrelles fugaces molt a prop nostre, així m’ho va explicar el meu avi Agustí, que en pau descansi, ja fa una pila d’anys.

L’avi Agustí va néixer l’any 1913 a Palamós, era el més petit d’una colla de germans, ell mateix, l’Engràcia, l’Otel·lo, en Joan i, perdoneu la meva mala memòria, no recordo si n’hi havia cap altre. El que recordo, ja que ell m’ho va explicar, és que els seus pares eren carboners i, de ben petit es van traslladar a viure a diversos masos de les Gavarres on feien el seu humil ofici. Devia tenir el meu avi uns deu anys, quan, de nit, el feien anar a vigilar les carboneres perquè no s’apaguessin. S’estaven a Cal Poll, mas avui en dia abandonat, prop de la carretera de Santa Pellaia, a mà dreta pujant des de Sant Sadurní de l’Heura.

Va sortir amb la cigarreta a la boca, ja que el metge li havia receptat, ¡quan tenia quatre anys! que fumés per prevenir els cucs, i es va dirigir cap a unes carboneres situades a l’altre costat de muntanya, a la zona de Can Vilademarc. Ja era negra nit, quan a mig camí, de sobte, va apreciar una llum que baixava des del cel il·luminant-ho tot com si tot d’una es fes de dia. Aquesta llum va anar a caure al puig de l’altre vessant d’on ell es trobava i es va apagar progressivament, deixant una lluïssor vermellosa a terra, que es va anar fonent. Espantat va acabar de fer al seva ronda per les carboneres –no fos cas que el renyessin per no haver fet la seva feina- i va tornar cap al mas. L’endemà, encuriosit va cercar el punt on havia vist caure l’estrella: hi havia una alzina totalment cremada i les plantes del voltant socarrimades. No va trobar, però, l’estrella.

divendres, 9 de novembre del 2007

EXPEDICIONS DE PESCA 2 - PAPIBOUS

Papibou

Seguint amb el tema d’ahir de les expedicions de pesca pel riu Daró i els seus afluents, la Marqueta, el Rissec, el Vilar... he d’ampliar el tema de la pesca amb un animal aquàtic amb menys “glamour” que els peixos, però curiós, i objecte de pesca intensiva en la nostra primera època d’investigadors naturalistes aficionats infantils. Sota el Pont Vell sobre el riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, vistos des de dalt, apareixien fent bocades d’aire uns enormes papibous negres que cridaven l’atenció de tots els marrecs que els veiem des d’amunt. Havíem de baixar, per força de la natura a pescar-los. Aquests eren de més bon pescar que els peixos i per als que intentàvem la captura d’animals aquàtics per primera vegada, encara sense posseir un valuós salabret i havíem d’intentar la pesca amb una llauna trobada o un tros de galleda vella, ens resultava molt més fàcil. Els papibous obrien al nostre món d’infants el miracle de la metamorfosi. D’uns caps grossos amb cues tremoloses començaven a sortir, a mesura que passaven els dies, unes potetes, primer les de darrera i després les de davant, més petites. Nosaltres els observàvem a les galledes amb aigua que havíem posat als balcons de casa, i que ens servien de viver improvisat, alimentant-los amb qualsevol cosa que sobrava de la cuina (els papibous s’ho mengen tot amb la seva petita boca rasposa). Evidentment, quan s’havien convertit en granotes, un bon dia s’enfilaven i desapareixien definitivament del nostre abast. Una vegada varem imaginar que podríem controlar les granotes al balcó de casa lligant-les un cordill a la pota. Evidentment l’endemà, les pobres, penjaven seques com pernils a mig camí entre el balcó i el carrer. No ho varem fer mai més.

dijous, 8 de novembre del 2007

EXPEDICIONS DE PESCA

Mirallets esperant que caigui alguna presa a l'aigua
Riu Daró 2007

La mainada d'avui en dia, deixant de banda comptats casos, juga poc al carrer, i surt poc als afores d'excursió. "Messenger", mòbils, jocs en línia i, ja menys, la televisió, ofereixen un ventall d'opcions d'entreteniment tecnològic i motivador per a tota la mainada i la joventut. Els esports organitzats, les activitats extraescolars i les visites a superfícies comercials i centres d'oci i de lleure, omplen la resta del temps lliure. No fa massa temps els meus amics i jo també érem mainada i no teníem messenger, no teníem ordinadors, no teníem mòbils i molts tampoc teníem televisió. Què fèiem? Amb que ens divertíem? Amb què passàvem l'estona?

Un dels nostres principals entreteniments era la pesca, sí, la pesca. Però no la pesca de mar, no. A la Bisbal no hi ha mar i direu, tampoc hi ha riu, hi ha una riera que es eixuta la major part de l’any. Doncs malgrat el règim periòdic del cabal del Daró hi ha peix, molta varietat de peix, barbs de muntanya, bagres, carpes, mirallets, anguiles i escanyagats, principalment. No sé on es fiquen quan no hi ha aigua, però en alguna gorga amagada s’hi conserva la llavor que s’ha d’escampar quan les condicions de pluviositat permeten que corrin les aigües.

Doncs de petits, amb un salabret i una galleda fèiem autèntiques expedicions de pesca a peu o en bicicleta a les gorgues on quedava aigua amb peix a començaments d’estiu quan començava a baixar el nivell del riu i es preparava per a l’estiatge. Amb les espardenyes enfonsades en el fang –cosa que provocava autèntiques escridassades de les nostres mares- perseguíem les bagres que, lleugeres, nedaven amb tota la velocitat de que eren capaces per fugir dels nostres salabrets i paràvem emboscades als barbs amagats sota les pedres. Després, amb el nostre botí, curulls de satisfacció corríem cap a casa a contemplar el nostre tresor viu nedant en el safareig de rentar la roba. Sí, per la seva mida, però, els consideràvem comestibles anaven directament cap a una fregida de peix de riu, el gust de les quals, malgrat el temps passat, encara em retorna per algun dels miracles del funcionament dels records en el cervell.