dijous, 29 de novembre del 2007

CAGA TOT QUI ÉS ANIMAL


Ens trobem a principis de la dècada de 1910, a la Bisbal hi ha uns centres d'esbarjo per a cada grup social, curiosament tots situats a la via que avui anomenem avinguda de les Voltes: Can Met pels pagesos, l'Escut Emporità per als petits comerciants, el Cafè dels federals, situat al sector on després va haver-hi el cinema Olympia i avui hi ha un supermercat, i la Penya Bisbalenca per a l'alta societat de l'època, els "anxovats" segons denominació popular, degut a que eren els que estaven ben situats, a l'igual que les anxoves dins del pot. Els "anxovats" simplement no treballaven, vivien de renda (suposo que amb ells pensava Josep Pla quan es referia a "un senyor de la Bisbal i un home de Palafrugell"). Doncs bé, com amb el dolce far niente s'avorrien i en aquella època no hi havia ni ràdio, ni televisió, ni cotxes ni molt menys internet, havien d'idear formes d'entretenir-se i una d'aquestes formes era la poesia.
Una poesia va ser escrita, però per al gaudi momentani i era destinada a ser destruida i que la seva memòria es perdés per sempre més. Era massa ofensiva i escatològica.
Un diumenge a la tarda, la meva àvia Enriqueta, joveneta, gairebé una nena, anava amb les seves amigues a fer una fontada a la Font del Remei, una fontada d'aquelles que es feien portant un got i un grapat de nissos a la butxaca per a deleitar-se amb la conversa i la contemplació, tot extraient aigua de la font amb la bomba manual que anava i venia tot grinyolant; quan van veure uns coneguts membres de la Penya Bisbalenca que, entre rialles, estripaven un paper i en llençaven els bocins a terra. Van esperar que marxessin. Van recollir els retalls de paper i els vàren tornar a ajuntar. El que hi havia escrit, que estava destinat a desapareixer per sempre, va ser recuperat i transmès de generació en generació (Coi!, això sembla del Senyor dels Anells), el seu contingut és el que segueix:

Caga tot qui és animal
Caga en Forns i la Vidal
En Jesús i la Vadora
Caga “donya” Teodora
I caga per l’ull culer
Fins el fill d’en Quim fuster

Caga “donya” Rafaleta
En Sabenya de Fonteta
En Batllem de Vulpellac
L’Escoda, en Pere Vitxac
En Maroto i la Quimeta

Molts més us en citaria
Caguen a la rectoria
Els vicaris i el rector
Caga el senyor Casabó
I quan li apreta la caguera
Fins caga el senyor Riera

Caga tota la Bisbal
Els senyors de can Giralt
Matas, Roig i Serradell
I del carrer del Raval
De can Mir a can Vancells

Caga el savi i l’ignorant
L’home pervers i el sant
Caga el pobre, caga el ric
I caguen els de ca l’Aldrich
La gent madura i la verda
I per acabar fins dic
Que tot “lo” del món és merda.

Espero que avui, amb els anys que han passat i amb el canvi de moral des d'aleshores, ningú es senti ofès per aquest vers, tot i que insignes bisbalencs encara porten algun dels cognoms que hi surten.



dissabte, 10 de novembre del 2007

TAMBÉ PLOUEN ESTRELLES A LES GAVARRES



Pot semblar que la caiguda de meteorits o estrelles és una cosa que passa només en llocs remots o llunyans, però hi ha casos testimoniats de caigudes d’estrelles fugaces molt a prop nostre, així m’ho va explicar el meu avi Agustí, que en pau descansi, ja fa una pila d’anys.

L’avi Agustí va néixer l’any 1913 a Palamós, era el més petit d’una colla de germans, ell mateix, l’Engràcia, l’Otel·lo, en Joan i, perdoneu la meva mala memòria, no recordo si n’hi havia cap altre. El que recordo, ja que ell m’ho va explicar, és que els seus pares eren carboners i, de ben petit es van traslladar a viure a diversos masos de les Gavarres on feien el seu humil ofici. Devia tenir el meu avi uns deu anys, quan, de nit, el feien anar a vigilar les carboneres perquè no s’apaguessin. S’estaven a Cal Poll, mas avui en dia abandonat, prop de la carretera de Santa Pellaia, a mà dreta pujant des de Sant Sadurní de l’Heura.

Va sortir amb la cigarreta a la boca, ja que el metge li havia receptat, ¡quan tenia quatre anys! que fumés per prevenir els cucs, i es va dirigir cap a unes carboneres situades a l’altre costat de muntanya, a la zona de Can Vilademarc. Ja era negra nit, quan a mig camí, de sobte, va apreciar una llum que baixava des del cel il·luminant-ho tot com si tot d’una es fes de dia. Aquesta llum va anar a caure al puig de l’altre vessant d’on ell es trobava i es va apagar progressivament, deixant una lluïssor vermellosa a terra, que es va anar fonent. Espantat va acabar de fer al seva ronda per les carboneres –no fos cas que el renyessin per no haver fet la seva feina- i va tornar cap al mas. L’endemà, encuriosit va cercar el punt on havia vist caure l’estrella: hi havia una alzina totalment cremada i les plantes del voltant socarrimades. No va trobar, però, l’estrella.

divendres, 9 de novembre del 2007

EXPEDICIONS DE PESCA 2 - PAPIBOUS

Papibou

Seguint amb el tema d’ahir de les expedicions de pesca pel riu Daró i els seus afluents, la Marqueta, el Rissec, el Vilar... he d’ampliar el tema de la pesca amb un animal aquàtic amb menys “glamour” que els peixos, però curiós, i objecte de pesca intensiva en la nostra primera època d’investigadors naturalistes aficionats infantils. Sota el Pont Vell sobre el riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, vistos des de dalt, apareixien fent bocades d’aire uns enormes papibous negres que cridaven l’atenció de tots els marrecs que els veiem des d’amunt. Havíem de baixar, per força de la natura a pescar-los. Aquests eren de més bon pescar que els peixos i per als que intentàvem la captura d’animals aquàtics per primera vegada, encara sense posseir un valuós salabret i havíem d’intentar la pesca amb una llauna trobada o un tros de galleda vella, ens resultava molt més fàcil. Els papibous obrien al nostre món d’infants el miracle de la metamorfosi. D’uns caps grossos amb cues tremoloses començaven a sortir, a mesura que passaven els dies, unes potetes, primer les de darrera i després les de davant, més petites. Nosaltres els observàvem a les galledes amb aigua que havíem posat als balcons de casa, i que ens servien de viver improvisat, alimentant-los amb qualsevol cosa que sobrava de la cuina (els papibous s’ho mengen tot amb la seva petita boca rasposa). Evidentment, quan s’havien convertit en granotes, un bon dia s’enfilaven i desapareixien definitivament del nostre abast. Una vegada varem imaginar que podríem controlar les granotes al balcó de casa lligant-les un cordill a la pota. Evidentment l’endemà, les pobres, penjaven seques com pernils a mig camí entre el balcó i el carrer. No ho varem fer mai més.

dijous, 8 de novembre del 2007

EXPEDICIONS DE PESCA

Mirallets esperant que caigui alguna presa a l'aigua
Riu Daró 2007

La mainada d'avui en dia, deixant de banda comptats casos, juga poc al carrer, i surt poc als afores d'excursió. "Messenger", mòbils, jocs en línia i, ja menys, la televisió, ofereixen un ventall d'opcions d'entreteniment tecnològic i motivador per a tota la mainada i la joventut. Els esports organitzats, les activitats extraescolars i les visites a superfícies comercials i centres d'oci i de lleure, omplen la resta del temps lliure. No fa massa temps els meus amics i jo també érem mainada i no teníem messenger, no teníem ordinadors, no teníem mòbils i molts tampoc teníem televisió. Què fèiem? Amb que ens divertíem? Amb què passàvem l'estona?

Un dels nostres principals entreteniments era la pesca, sí, la pesca. Però no la pesca de mar, no. A la Bisbal no hi ha mar i direu, tampoc hi ha riu, hi ha una riera que es eixuta la major part de l’any. Doncs malgrat el règim periòdic del cabal del Daró hi ha peix, molta varietat de peix, barbs de muntanya, bagres, carpes, mirallets, anguiles i escanyagats, principalment. No sé on es fiquen quan no hi ha aigua, però en alguna gorga amagada s’hi conserva la llavor que s’ha d’escampar quan les condicions de pluviositat permeten que corrin les aigües.

Doncs de petits, amb un salabret i una galleda fèiem autèntiques expedicions de pesca a peu o en bicicleta a les gorgues on quedava aigua amb peix a començaments d’estiu quan començava a baixar el nivell del riu i es preparava per a l’estiatge. Amb les espardenyes enfonsades en el fang –cosa que provocava autèntiques escridassades de les nostres mares- perseguíem les bagres que, lleugeres, nedaven amb tota la velocitat de que eren capaces per fugir dels nostres salabrets i paràvem emboscades als barbs amagats sota les pedres. Després, amb el nostre botí, curulls de satisfacció corríem cap a casa a contemplar el nostre tresor viu nedant en el safareig de rentar la roba. Sí, per la seva mida, però, els consideràvem comestibles anaven directament cap a una fregida de peix de riu, el gust de les quals, malgrat el temps passat, encara em retorna per algun dels miracles del funcionament dels records en el cervell.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Dia "D" hora "H" (Jour "J", heure "H")

Cementiri Militar Americà a Saint James (Normandia)

6 de juny de 1944.- Una matinada espessa es lleva damunt les costes normandes. Núvols baixos, una mar grisa, esvalotada. ¿Una matinada com les altres pels centenars de vigies alemanys que, des de fa setmanes, escruten amb ànsia l’horitzó?. En realitat, els déus han decidit que no sigui així. Overlord, el desembarcament tan esperat és en marxa. Una immensa armada és a la mar. Centenars de vaixells convergeixen cap a les costes de França. De sobte, l’oratge esclata. En onades successives, eixams de bombarders fan ploure una pedregada de bombes damunt les defenses alemanyes. Emergint entre la boira, les vaixells de guerra prenen el relleu, i milers d’obusos de tots els calibres volen cap a les fortificacions del mur de l’Atlàntic, que desapareixen entre la pols i el fum. Aviat, és l’hora de l’assalt. Els landing craft s’acosten, s’immobilisen. Pesadament carregats, el cor constret per l’angoixa, els homes salten dins les ones escumoses mentre la resposta es desencadena. Centenars de punts lluminosos s’encenen damunt els penyasegats “com una immensa taula de billar elèctrica” . El dia més llarg de la guerra acaba de començar.

dilluns, 5 de novembre del 2007

SCHUSTER I ELS ÀRBITRES CATALANS

Schuster amb Idefix i Astèrix

Shuster i els àrbitres catalans.

Avui he vist i escoltat les declaracions de Bernd Schuster a la televisió sobre el partit que el Real Madrid va perdre contra el Sevilla la jornada passada. I dic “he vist”, perquè les declaracions de Bernd Schuster s’havien de veure, també. La cara que posa quan acusa per passiva a l’àrbitre d’haver afavorit el Sevilla pel fet de ser català, ho diu tot. Diu que ha trobat un boc expiatori per exculpar tots els seus mals i això és molt greu. És una cosa que dita per un aficionat a la barra d’un bar no té més importància que la d’un moment d’eufòria, però dita per un entrenador d’un equip com el Reial Madrid, que sap que l’escoltaran milions de persones –fins i tot jo que no m’agrada el futbol- adquireix unes dimensions de crida a l’odi racial i nacional contra els catalans, tema que de per sí és prou sensible a l’Estat espanyol. No puc més que recordar moments històrics en què s’ha culpat grups culturals, racials o nacionals de tots els mals de societats amb problemes (Alemanya Nazi, expulsió dels jueus pels Reis Catòlics...) Schuster ha obrat amb aquest tarannà en les seves declaracions, que ratllen, al meu entendre el delicte per provocar a l’odi contra grups per motius referents a l’origen nacional (Art. 510 del Codi Penal espanyol: “1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.”)

El problema perquè pugui ésser processat serà perquè cap jutge espanyol es mullarà considerant diferenciat l’origen nacional dels catalans, en canvi si hagués dit que l’àrbitre havia perjudicat el Madrid degut a la seva orientació sexual ja estaria processat.

Coses de la vida.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

MÒBILS EN CATALÀ


Quants de nosaltres anem en cotxe sentint un GPS que ens va donant instruccions en castellà, quan tots els que anem dins el cotxe parlem en català?. Quants de nosaltres ens hem de barallar amb els nostres mòbils en castellà o un altre idioma perquè no tenen els menús en català?
Ara la Generalitat de Catalunya ha penjat una plana on hi ha els mòbils amb el menú en català perquè tothom que compri un mòbil nou pugui escollir que tingui el menú en el nostre idioma.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

TECNOLOGIA PUNTA (ANÈCDOTA)


Ahir va ser 29 d'octubre, dia de Sant Narcís, festa grossa a Girona. Jo vaig aprofitar per agafar el tren i anar a Barcelona a dinar amb la meva filla que hi està estudiant.
Tornant em va succeir una cosa que demostra el nivell de tecnificació que està assolint el món d'avui en dia i la societat on vivim.
M'havia d'esperar vint minuts a l'estació per agafar el Catalunya Expres per tornar cap a casa, i va passar el regional. Vaig pensar que si hi pujava, els vint minuts que triga més en arribar a destí em compensava els vint minuts que havia d'estar esperant a l'estació, i hi vaig pujar.
Vaig descobrir que el regional, a diferència del Catalunya Expres, no anuncia els noms de les estacions on s'atura. La gent ha d'anar vigilant i baixar allà on li toca. Cap problema per la gent d'aquí que coneix la línia, però un problema monumental per forasters que van a un lloc que no saben gaire on es troba.
Va resultar que es va fer negra nit i ni tan sols es veien els rètols de les estacions i una noia, que per la llengua i l'accent devia ser argentina em va demanar si sabia quantes estacions mancaven per Girona. Jo, que agafo poc el tren, i quan el prenc, no és el regional, em vaig excusar per la meva ignorància, perquè realment no sabia a quantes estacions més s'aturava; però, se'm va acudir treure de la butxada una impressió de pantalla que havia fet a casa dels horaris del tren i ensenyar-li perquè veiés l'hora d'arribada.
Quina va ser la meva sorpresa quan, en el moment de treure els fulls de paper de la butxaca, ella va estirar la mà i amb la punta del dit va fer doble clic en el paper per obrir un desplegable.
No sé si va quedar ella més fotuda que jo sorprès per aquesta acció, però em va ensenyar que avui en dia ja no podem viure sense la informàtica.
Aprofito per fer una crida als responsables pertinents que posin als trens regionals un sistema d'avís que anuncïi les estacions on s'aturen els trens. Tal com ho vaig veure ahir em va semblar, tot i que van ser molt puntuals, un desgavell de desinformació.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

JUGAR A MIRELL

"Sants"

Parlo de finals dels seixanta o primers dels setanta del segle XX. Entre els jocs que jugaven els nens -rarament les nenes, però també alguna vegada- al carrer i al pati de l'escola a l'Empordà, -desconec si també s'hi jugava en altres llocs- era el joc del mirell amb sants.

EL MIRELL.- El mirell era una peça de ferro, d'aproximadament 1/2 cm. de gruix, i de forma quadrada o rectangular, de vegades rodona, i un tamany que permetia que es pogués agafar comodament amb la mà i llançar-lo. Si tenia un forat al mig per apuntar ja era insuperable i desitjat per tota la mainada. Solia aconseguir-se a ca'ls ferrers o serrallers. No hi havia pas cap botiga on es vengués. Era un joc totalment popular.

ELS SANTS.- Tothom qui juga vol guanyar alguna cosa. En el joc de mirell allò que es guanyava o perdia eren els sants. Els sants es retallaven de les capses de llumins o mistos. Era la part superior que tenia una il·lustració o sant, com se'n deien aleshores de les il·lustracions.
Es portaven ben retallats constituïnt un feix més o menys gruixut depenent de la traça del jugador o de la insistència amb que es demanaven a pares i parents capses de llumins buides, i fermats amb una goma elàstica o un cordill.


EL JOC.- Quan es trobaven dos o més jugadors havien de cercar un indret on el sòl fos terrer, és a dir, sense asfaltar o emporlanar, cosa ben fàcil en aquella època. Es traçava una línia recta a terra i, a un parell de metres es traçava un quadrat on es dipositaven els sants. Un per cada jugador. Des d'on es trobava el quadrat cada jugador tirava el mirell cap a la línia prèviament dibuixada a terra i el que s'hi acostava més començava el joc.
Situats damunt la línia, es tractava, jugant per torns, de llençar el mirell en direcció als sants i fer-los sortir del quadrat on estaven dipositats, sense que el mirell quedés dintre del quadrat.
Tots els sants que feies sortir els guanyaves.

Una segona versió del joc era la anomenada "a matar", es tractava d'anar tirant el mirell, primer un jugador a una certa distància i després el segon intentant tocar amb el propi mirell el mirell del contrincant. Cada vegada que el tocaves aconseguies guanyar un sant.

divendres, 26 d’octubre del 2007

LES ARENES MOVEDISSES - SORRAMOLLS


Quan era petit tot el cinema era en castellà, els còmics també. De tant en tant parlaven d’uns exploradors que s’enfonsaven en “arenas movedizas”. Sempre vaig estar intrigat com es devia dir en català –sorres bellugadisses?-. El doblatge de pel·lícules en català a TV3 a començaments dels anys 80 em va ensenyar que era “arenes movedisses”. Coi! gairebé igual. Avui he vist en un fòrum d'Internet que en català es podia dir sorramoll -bonica paraula-

Per què he pensat avui amb les arenes movedisses?:

El petroli bat un nou rècord històric a més de 92 dòlars. (Font: la Tribune)

"El petroli brut lleuger americà segueix aquest divendres matí la seva progressió a un nivell record de 92,95 dòlars americans el barril mentre que el Brent ha superat els 89 dòlars. Ahir a Nova York i a Londres, el barril de WTI i el Brent havien ja rebentat els seus màxims històrics."

Nou rècord de l’euro a 1,4374 dòlars. (Font: la Tribune)

L’euro ha establert aquest divendres un nou rècord absolut enfront del bitllet verd, a 1,4374 dòlars, davant les inquietuds en quant l’abast de la frenada de l’economia americana.

Què passaria amb un canvi com el que hi havia el 26 d’octubre de 2000: 1 € = 0,8252 $ (font: Viquipèdia)

La resposta és molt simple i només cal una simple regla de tres: La benzina de 95 octans sense plom s’estaria venent a 1,881 € el litre (preu d’avui 1,08 €/l * canvi actual 1,4374 / canvi de 26/10/2000 0,8252) És a dir: un 74 per 100 més cara.

I aquest consol que ens queda per a les nostres butxaques pel que fa al preu de la benzina enfonsa l’economia europea, incapaç de competir degut a aquest canvi tan desfavorable per a l’exportació.

Ens movem, molt més que no ens pensem, en un equilibri precari damunt d’arenes movedisses.