dimecres, 31 d’octubre del 2007

MÒBILS EN CATALÀ


Quants de nosaltres anem en cotxe sentint un GPS que ens va donant instruccions en castellà, quan tots els que anem dins el cotxe parlem en català?. Quants de nosaltres ens hem de barallar amb els nostres mòbils en castellà o un altre idioma perquè no tenen els menús en català?
Ara la Generalitat de Catalunya ha penjat una plana on hi ha els mòbils amb el menú en català perquè tothom que compri un mòbil nou pugui escollir que tingui el menú en el nostre idioma.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

TECNOLOGIA PUNTA (ANÈCDOTA)


Ahir va ser 29 d'octubre, dia de Sant Narcís, festa grossa a Girona. Jo vaig aprofitar per agafar el tren i anar a Barcelona a dinar amb la meva filla que hi està estudiant.
Tornant em va succeir una cosa que demostra el nivell de tecnificació que està assolint el món d'avui en dia i la societat on vivim.
M'havia d'esperar vint minuts a l'estació per agafar el Catalunya Expres per tornar cap a casa, i va passar el regional. Vaig pensar que si hi pujava, els vint minuts que triga més en arribar a destí em compensava els vint minuts que havia d'estar esperant a l'estació, i hi vaig pujar.
Vaig descobrir que el regional, a diferència del Catalunya Expres, no anuncia els noms de les estacions on s'atura. La gent ha d'anar vigilant i baixar allà on li toca. Cap problema per la gent d'aquí que coneix la línia, però un problema monumental per forasters que van a un lloc que no saben gaire on es troba.
Va resultar que es va fer negra nit i ni tan sols es veien els rètols de les estacions i una noia, que per la llengua i l'accent devia ser argentina em va demanar si sabia quantes estacions mancaven per Girona. Jo, que agafo poc el tren, i quan el prenc, no és el regional, em vaig excusar per la meva ignorància, perquè realment no sabia a quantes estacions més s'aturava; però, se'm va acudir treure de la butxada una impressió de pantalla que havia fet a casa dels horaris del tren i ensenyar-li perquè veiés l'hora d'arribada.
Quina va ser la meva sorpresa quan, en el moment de treure els fulls de paper de la butxaca, ella va estirar la mà i amb la punta del dit va fer doble clic en el paper per obrir un desplegable.
No sé si va quedar ella més fotuda que jo sorprès per aquesta acció, però em va ensenyar que avui en dia ja no podem viure sense la informàtica.
Aprofito per fer una crida als responsables pertinents que posin als trens regionals un sistema d'avís que anuncïi les estacions on s'aturen els trens. Tal com ho vaig veure ahir em va semblar, tot i que van ser molt puntuals, un desgavell de desinformació.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

JUGAR A MIRELL

"Sants"

Parlo de finals dels seixanta o primers dels setanta del segle XX. Entre els jocs que jugaven els nens -rarament les nenes, però també alguna vegada- al carrer i al pati de l'escola a l'Empordà, -desconec si també s'hi jugava en altres llocs- era el joc del mirell amb sants.

EL MIRELL.- El mirell era una peça de ferro, d'aproximadament 1/2 cm. de gruix, i de forma quadrada o rectangular, de vegades rodona, i un tamany que permetia que es pogués agafar comodament amb la mà i llançar-lo. Si tenia un forat al mig per apuntar ja era insuperable i desitjat per tota la mainada. Solia aconseguir-se a ca'ls ferrers o serrallers. No hi havia pas cap botiga on es vengués. Era un joc totalment popular.

ELS SANTS.- Tothom qui juga vol guanyar alguna cosa. En el joc de mirell allò que es guanyava o perdia eren els sants. Els sants es retallaven de les capses de llumins o mistos. Era la part superior que tenia una il·lustració o sant, com se'n deien aleshores de les il·lustracions.
Es portaven ben retallats constituïnt un feix més o menys gruixut depenent de la traça del jugador o de la insistència amb que es demanaven a pares i parents capses de llumins buides, i fermats amb una goma elàstica o un cordill.


EL JOC.- Quan es trobaven dos o més jugadors havien de cercar un indret on el sòl fos terrer, és a dir, sense asfaltar o emporlanar, cosa ben fàcil en aquella època. Es traçava una línia recta a terra i, a un parell de metres es traçava un quadrat on es dipositaven els sants. Un per cada jugador. Des d'on es trobava el quadrat cada jugador tirava el mirell cap a la línia prèviament dibuixada a terra i el que s'hi acostava més començava el joc.
Situats damunt la línia, es tractava, jugant per torns, de llençar el mirell en direcció als sants i fer-los sortir del quadrat on estaven dipositats, sense que el mirell quedés dintre del quadrat.
Tots els sants que feies sortir els guanyaves.

Una segona versió del joc era la anomenada "a matar", es tractava d'anar tirant el mirell, primer un jugador a una certa distància i després el segon intentant tocar amb el propi mirell el mirell del contrincant. Cada vegada que el tocaves aconseguies guanyar un sant.

divendres, 26 d’octubre del 2007

LES ARENES MOVEDISSES - SORRAMOLLS


Quan era petit tot el cinema era en castellà, els còmics també. De tant en tant parlaven d’uns exploradors que s’enfonsaven en “arenas movedizas”. Sempre vaig estar intrigat com es devia dir en català –sorres bellugadisses?-. El doblatge de pel·lícules en català a TV3 a començaments dels anys 80 em va ensenyar que era “arenes movedisses”. Coi! gairebé igual. Avui he vist en un fòrum d'Internet que en català es podia dir sorramoll -bonica paraula-

Per què he pensat avui amb les arenes movedisses?:

El petroli bat un nou rècord històric a més de 92 dòlars. (Font: la Tribune)

"El petroli brut lleuger americà segueix aquest divendres matí la seva progressió a un nivell record de 92,95 dòlars americans el barril mentre que el Brent ha superat els 89 dòlars. Ahir a Nova York i a Londres, el barril de WTI i el Brent havien ja rebentat els seus màxims històrics."

Nou rècord de l’euro a 1,4374 dòlars. (Font: la Tribune)

L’euro ha establert aquest divendres un nou rècord absolut enfront del bitllet verd, a 1,4374 dòlars, davant les inquietuds en quant l’abast de la frenada de l’economia americana.

Què passaria amb un canvi com el que hi havia el 26 d’octubre de 2000: 1 € = 0,8252 $ (font: Viquipèdia)

La resposta és molt simple i només cal una simple regla de tres: La benzina de 95 octans sense plom s’estaria venent a 1,881 € el litre (preu d’avui 1,08 €/l * canvi actual 1,4374 / canvi de 26/10/2000 0,8252) És a dir: un 74 per 100 més cara.

I aquest consol que ens queda per a les nostres butxaques pel que fa al preu de la benzina enfonsa l’economia europea, incapaç de competir degut a aquest canvi tan desfavorable per a l’exportació.

Ens movem, molt més que no ens pensem, en un equilibri precari damunt d’arenes movedisses.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Restaurant l'Hostal de l'Estanc (Llambilles)

Avui m'ha trucat en Joan per anar a esmorzar al restaurant dels Metges. La resposta no ha merescut cap mena de dubte: Endavant, som-hi!. M'ha passat a recollir a quarts de deu del matí i hem enfilat amb la C-15 cap als Metges pel camí que passa per la palanca de Cruïlles i Can Font de Tapioles (o de Muntanya). Quan hem arribat als Metges ens han donat la benvinguda un parell de gossos molt amables que ens han vingut a llepar les mans i el propietari ha sortit de darrera un porxo on sembla que estava serrant fusta o llenya informant-nos que era tancat. Tenia tancat dimarts, dimecres i dijous. Fotut! hem pensat... i nosaltres que creien que essent dijous dia de cacera tindria obert pels caçadors.
Hem tornat a pujar a la furgoneta i hem tirat cap a Cassà de la Selva tot passat per la semi urbanització forestal les Gavarres. Un cop a Cassà de la Selva hem tirat cap a Llambilles i allà ens hem aturat a esmorzar a l'Hostal de l'Estanc. Bé que feia estona que voltàvem i teniem gana, bé que realment tenen producte bo, hem menjat un pa amb tomata amb pernil jo, i un pa amb tomata amb fuet, en Joan, acompanyat d'un bon vi negre, que hem quedat realment satisfets. Hem acabat amb un bon cafè i de tornada cap a casa. Això sí, res de tornar a travessar les Gavarres. Hem tornat per la variant de Girona en direcció Celrà i cap a la Bisbal hi falta gent!

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Trucades amb número privat

Acaba de sonar el telèfon, he mirat la pantalleta i enlloc del número telefònic de la persona que em trucava, hi sortia "número privado". Entenc, doncs, que la persona que em trucava volia que abans de despenjar no la pogués identificar prèviament, qui sap si per agafar-me desprevingut i vendre'm alguna cosa. Ho trobo de molt mal gust, realment és com si em vingués algú pel carrer amb una màscara a parlar amb mí i no es volgués identificar, o bé rebés a la bústia de casa meva un anònim.
Si el despenjo i em diu que truca d'una determinada empresa, banc, caixa, etc. etc. ¿Com puc jo assegurar-me de que és veritat si no veig d'allà on truca? ¿Com sé que no m'enreda?
No l'he despenjat. Pot trucar totes les vegades que vulgui que no penso agafar cap trucada amb número privat. Ho considero una descortesia i em posa en guàrdia davant de qualsevol estafa.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

UNA DESCRIPCIÓ QUALSEVOL


Sempre, quan llegeixo novel·les quedo fascinat en veure com els escriptors són capaços de descriure el món on es mouen els seus personatges i de la facilitat amb que podem formar-nos una imatge de l’escenari on es desenvolupa l’acció a través de les seves paraules. He intentat fer una descripció del meu entorn, que seguidament transcric i realment veig que la feina és feixuga. També és un xic avorrit. Un altre dia provaré de fer una descripció d’exteriors, potser ho trobaré més entretingut.

_____________________________________


“Em trobo assegut davant de l’ordinador. El teclat té una forma gairebé rectangular, però tanmateix fa un mica de curvatura davant de la tecla espai. És bàsicament de color negre, amb les lletres, números i signes d’un color blanc, ja brut, i esta envoltat per una franja de color platejat als costats superior, dret i esquerra, que l’emmarca. La pantalla, on apareix el text que estic escrivint, situada a l’alçada dels meus ulls és de dinou polzades, plana, marca Samsung, amb un peu de forma circular, tota ella de color platejat, excepte el centre del cercle que en forma la base, que és de color negre.

A la dreta de la pantalla i a la part inferior s’hi troba un estri curiós destinat a subjectar mòbils; el cas és que mai li he posat, però ara, arran d’aquesta observació m’entren ganes de posar-li, i ho faig. Té forma se sofà amb una cara com de gatet, tot de color groc, i ara ocupat pel meu telèfon mòbil Motorola C390 de color blau marí amb les tecles platejades. Aproximadament dos centímetres a la dreta de la pantalla i del gatet posamòbils hi podem veure un petit amplificador SilverCrest, també de color platejat, amb quatre botons de color gris situats a la seva part frontal. Aquest amplificador, connectat a l’ordinador serveix per donar una mínima qualitat al seu so, i d’ell en surten els cables que el connecten a dos petits altaveus situats estratègicament penjats a la paret a dreta i esquerra de la posició de la persona que utilitza l’ordinador i un subwoffer que està situat sota la taula, a la part dreta. Darrera la pantalla, sortit per la seva part superior i entre els dos petits altaveus hi ha un planisferi plastificat on, a part del mapa del món, amb els mars i oceans de color blau marí i la terra d’un color que va del blau cel als pols fins al verd dels tròpics, passant per un groc més general, s’hi poden observar dibuixos amb diverses espècies de mamífers marins col·locats a la part del món on viuen principalment. Els noms dels països, així com els dels mamífers marins que s’hi veuen són en anglès. També apareix el nom científic en llatí dels animals, en una franja de color blanc a la part inferior del cartell.

Seguint cap a la dreta, al costat del Subwoffer, hi trobem el “router” que permet la connexió a Internet de l’equip des del que estic treballant així com el de qualsevol altre que hi vulguem connectar, gràcies a la tecnologia Wifi de la que disposa. És de color negre amb el frontal blau marí, marca Telefónica, amb els corresponents leds fent pampallugues que informen de l’estat de la connexió i, a la part del darrera, hi ha una antena, també d’un color negre apagat, que reparteix el senyal Wifi per tota la casa, i fins i tot arriba a casa d’algun veí. La part superior del “router” esta sembrada de petits foradets que dedueixo que serveixen per a la seva refrigeració.

Avanço la mirada, encara més a la dreta i trobo l’escàner marca Epson, model “Perfection 2480 photo”, de tamany un pèl més gran que un full DIN-A4 i de dos colors, fris i platejat. Al seu damunt un paper amb una impressió d’un quadre on es pot veure un àngel, arcàngel o serafí –no ho sabria definir- tocant una espècie de trompeta llarga, tot vestit amb una llarga túnica de color rosa pàl·lid.

Davant de l’escàner s’hi troba situat el ratolí, del qual en surt un cable de color plata brillant que serpenteja cap al fons de la taula i desapareix cap a la torre de l’ordinador que es troba a la meva esquerra. El ratolí és de color platejat. Amb els botons de color blau marí, així com la seva part inferior. Es troba acompanyat per una capsa de plàstic rodó transparent plena de cd’s verges marca Verbatim, de 700 Megabytes.

En aquests moments m’apareix a la pantalla de l’ordinador un missatge del programa Messenger que m’indica que la Laura Amanda, la meva filla, s’acaba de connectar des de Barcelona. Li pregunto si s’ha connectat des del seu portàtil o des d’un cibercafè i em contesta que del ciber, però que ahir va aconseguir connectar-se des del pis amb el portàtil. No ho aconsegueix, però, des de la biblioteca.

A la meva esquerra hi ha un objecte provinent de l’Ikea, que la Fina va decorar amb uns dibuixets i puntura groc verdosa, que forma com uns calaixets on s’hi poden dipositar diversos objectes. Fent un ràpid cop d’ull hi veig un micròfon connectat a l’ordinador –però que pertany un joc de SingStar de la PlayStation 2, d’en Narcís, el meu fill, que el tinc jugant al Ragnarok en un ordinador situat en una taula a la dreta del meu, i parlant pel Messenger amb els seus amics. Veig també uns auriculars Sony embolicats amb el seu propi cable negre. Una nota amb l’adreça d’una amiga de la tia de la Laura, que li va apuntar per si necessitava alguna cosa a Barcelona, enganxada amb una agulla d’estendre roba de fusta clara, que té una silueta de far de quadres blancs i vermells enganxada amb cola a la part superior. També en un departament més ample hi ha una sèrie de papers mal endreçats. I en aquest punt s’acaba la meva fal·lera per descriure el meu entorn per emular els grans escriptors i les seves descripcions. Dedico aquesta humil descripció com un homenatge al gran descriptor de l’Empordà, Josep Pla, avui criticat per circumstàncies de la seva vida, i la magnífica Jean M. Auel, autora del “Clan de l’ós de les cavernes” i les demés novel·les de la saga.”

diumenge, 21 d’octubre del 2007

RAÏKKÖNEN CAMPIÓ DEL MÓN DE FÓRMULA 1



Tot assenyalava que avui 21/10/2007 es proclamaria campió del món L.Hamilton o F.Alonso. Problemes interns, discusions, baralles... Res de tot això ha ajudat a que ho aconseguissin. Ferrari i Raïkkönen han demostrat que el treball dia a dia, juntament amb un gran equip, és la fórmula per aconseguir ésser el millor.

divendres, 19 d’octubre del 2007

LA GOLA DEL TER

Aquest matí, avui és divendres 19 d'octubre de 2007 i fa tres dies que faig vacances tot sol a casa, mentre tothom treballa, és a la universitat o a l'institut, -coses de fer les vacances el mes d'octubre-, bé, doncs com anava dient aquest matí per passar l'estona i fer una mica d'exercici, que sempre convé i va bé per la salut, he agafat la bicicleta, com ja vinc fent cada dia des de que vaig començar vacances el dia 17 i he decidit anar cap a la Gola del Ter. Feia bastant de temps que no hi anava i fa pocs dies una notícia del diari dient que s'havia desviat la sortida al mar a força distància en direcció a l'Estartit me'n va fer venir ganes. He sortit de la Bisbal per la zona de l'Aigüeta i seguidament he trencat cap al Pontet de la sal i la depuradora, per continuar per la mota del Daró en direcció a Serra de Daró. Passant sota Castell d'Empordà, que m'observava majestuós des de dalt del Puig, m'he donat un bon ensurt en trobar-me un petit esvoranc rodó enmig del camí, justament al lloc on m'anava la traçada de la roda de la meva bicicleta. He seguit una mica endavant. He tallat una canya encara verdosa que es trobava plantada en un canyer a la vora del camí que ressegueix la mota i he reculat a peu, deixant la bicicleta tombada a terra, per marcar el sot a fi de que ningú no hi prengués mal. Feia un dia fantàstic, amb una lluminositat extraordinària que permetia veure perfectament el Canigó darrera de la Mare de Déu del Mont. És difícil veure el Canigó quan no està nevat. Quan he arribat cap a l'alçada de Fonolleres m'he adonat del perquè d'aquella lluminositat. Ja començava a bufar una suau tramuntana. La tramuntana m'ha acompanyat des de Fonolleres, passant per Serra de Daró i Torroella de Montgrí fins la Gola del Ter. Cada vegada bufava un xic més forta, però sense arribar a ser res de fora del normal. La Gola del Ter avui presentava un aspecte salvatge. Els colls verds es comptaven per centenars, les gavines feien sentir les seves rialles i fins i tot hi havia tres cignes nedant majestuosament per l'aigua tranquil·la del baix Ter. Ni una persona a la vista, només la natura. He baixat de la bicicleta i tot xino-xano he arribat fins el punt on trencaven les onades i he respirat profundament, mentre la salada tramuntana que m'apuntava des del Molinet omplia els meus pulmons. Relax total. Curt, però intens. No sé si els que prenen drogues arriben a sentir el plaer que m'ha produït aquell moment de sentir-me immers en la natura. Si és així entenc que no ho puguin deixar. Tocava, però, tornar cap a casa, la part més penosa del camí, quan ja no tens la il·lusió d'arribar a un lloc, i el pedaleig esdevé feixuc i forçat. He decidit tornar pel mateix camí per comprovar si encara la canya que havia clavat per assenyalat l'esvoranc del camí encara seguia al seu lloc. Mentre tornava m'ha entrat una gana terrible -havia sortit de casa havent pres tant sols un got de llet amb cafè- i passant per una plantació de pomeres amb les pomes ja recollides per a la comercialització he vist que n'havia quedat alguna a l'arbre. No ho he pensat dos cops, amb la gana que portava n'he arreplegat una de color verdós i puc dir realment que no havia tastat mai una poma tan deliciosa; no sé si era per la gana, perquè era recollida furtivament o perquè les pomes que venen als supermercats són tan passades per cambra que ja han perdut el seu gust. El cas és que he gaudit d'aquella poma igual que he gaudit dels sentits sentint la tramuntana i el soroll de les onades endinsat en el paisatge salvatge de la Gola del Ter.


dimecres, 17 d’octubre del 2007

GOOGLE BLOG SEARCH


Fa pocs dies que em vaig decidir a escriure un bloc, de penjar a la xarxa inquietuds, reflexions, idees, propostes o experiències, majoritàriament relacionades amb les Gavarres i el Baix Empordà, però també obert a l'altres reflexions. Vaig decidir no restringir l'accés per fer comentaris a usuaris registrats i així qualsevol persona qui hi arribi pot dir-hi la seva, si aquest és el seu desig.
Vaig comprovar tot seguit, que després de publicar el bloc ja trobava el seu contingut en una recerca normal a Google, i vaig pensar, doncs, que estava obert al món i amb possibilitat de ser trobat i consultat per qualsevol persona connectada a internet.
Però, ai làs!, tan sols un parell de dies després veig que cercant les paraules que, convenientment indexades pels cercadors, hi haurien de donar accés, no trobo el meu bloc ni, continguts semblants d'altres blocs.
Què ha passat? L'accés directe segueix funcionant, però no pas a través de Google.
Ahir, després d'investigar una mica, vaig descobrir que Google Inc. ha donat d'alta un nou cercador, exprés per a blocs, el Google Blog Search. Possiblement per promocionar aquest nou cercador de blocs han obligat a tots els usuaris a "descobrir-lo" per sí mateixos o a que ens en fem publicitat. Em vaig obligat, en aquest cas, ja que em proporcionen una eina grauïta, a agraïr-los fent-los el joc, es a dir, fent saber a qui acceceixi a aquest bloc, l'existència d'aquest nou buscador de blocs Google Blog Search.

__________________________________________

JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA A TVE (16/10/2007)

Aprofito avui per fer un reconeixement públic a l'ctuació d'en Josep Lluís Carod-Rovira ahir al vespre al programa de TVE "Tengo una pregunta para Vd.". Va estar impecable, ferm i convincent. Va saber respondre mantenint la calma, però amb la fermesa suficient perquè no hi hagués dubte respecte a les seves idees. Crec, realment, que es va fer una bona promoció. I si algú de les espanyes que el va veure va ser capaç de raonar un xic amb les sevas respostes, ja dóno per bo el programa.